La tria del moment, sempre decisiva. Plega Jordi Mestre, el quart vicepresident que marxa en l’era Bartomeu, i ho fa just quan no toca, en temps de negociacions, fitxatges i màxima activitat de la secretaria tècnica, la seva competència. Fos o no protagonista en les decisions, per sentit de club i de responsabilitat tenia l’alternativa evident d’ajornar-ho, esperar l’instant més discret, correcte i adient. No ha prioritzat els interessos del Barça, s’ha deixat portar pel rampell. Marxa just ara, entre Griezmann i Neymar, entre reforços i rumors, enmig de l’enèsima maregassa forta. I ho fa, de propina, exposant raons sense embuts: desavinences amb altres directius que pressionaven per donar un cop de timó. Pel que sabem i ningú desmenteix, ell no volia presentar el cap de Pep Segura en safata per perpetuar l’estil habitual d’aquests neonunyistes que han passat de carregar-se entrenadors com a escut per no patir desgast a canviar la figura del secretari tècnic amb una freqüència que només ratifica la manca de criteri per marcar el full de ruta. I, en l’hora dels adeus, es publica de passada que hi ha daltabaix amb els entrenadors formatius, que s’assabenten de la seva continuïtat o pèrdua de feina per la Seguretat Social, detall del tot surrealista. Han tancat exercici a 30 de juny gratant d’aquí i d’allà amb la indissimulada intenció de presentar superàvit. Els números positius que, fent màgia comptable, han servit eternament en aquesta casa per distraure les frustracions esportives. S’ha fet així des dels temps de Primo de Rivera amb Arcadi Balaguer a la presidència, malgrat que fos Núñez qui consagrés tan bàsica maniobra de distracció.

Tampoc tranquil·litza gaire que surti Bartomeu amb aquest posat de traure ferro a qualsevol contingència, per greu que sigui. A banda de dir unes quantes mentides pietoses, s’ha ficat en un altre fangar. No pots negociar d’amagatotis amb algú quan val 200 milions, esperar la rebaixa a 120 i, quan finalment t’entaules amb el venedor, demanar-li que accepti còmodes terminis perquè ara no disposes dels diners per al caprici. Normal, que l’Atlético s’hagi empipat de valent. Aquest només és un detall de la compareixença d’un resistent solitari, que sembla disposat a interpretar tots els papers de l’auca amb fals entusiasme, sense qüestionar-se si està prou capacitat o, tornem-hi, aquest presidencialisme absolut significa la millor alternativa en benefici del Barça. Com ja és inveterat costum i tendència d’aquesta junta, diuen blanc, visca la Masia, i fan negre, amb Segura i el seu criteri situat just als antípodes. Han permès que la inèrcia es convertís en gran aliada per dur-nos fins aquí. I els focs, que els apagui Messi. Al final, però, per molt impuls que portis, tot s’acaba parant. Estem assistint a una forta inversió en seccions amb l’únic ànim que les victòries assegurin una continuïtat directiva que ara, més que mai, personifiquen en Cardoner, malgrat les reticències internes i externes que desperta l’aspirant. Pateix el Barça, plega Mestre i ningú sembla valorar els constants símptomes d’un diagnòstic perillós en qüestió de dèficit. D’entrada, a qui se li va acudir fitxar Segura si la Masia no es tocava i el model, tampoc? Pals de cec d’una improvisació contínua. Sort que, consolem-nos, l’han encertat amb De Jong.