“La veritat és que m’agradaria viure altres experiències.” En una entrevista publicada el 19 de novembre, Pere Pons responia així aquesta pregunta: “La signaria, tota una trajectòria a primera paral·lela al creixement del club?” Fins i tot plantejant la hipòtesi d’una llarga vida del Girona a l’elit, el futbolista de Sant Martí Vell expressava la idea de provar una altra aventura, cosa que des que va entrar amb deu anys a la Devesa només havia experimentat en la cessió a Olot. El somni de la primera s’ha acabat per al Girona, almenys de moment, però no pas per a Pere Pons, que s’ha decidit a fer un pas que potser imaginava per a més endavant i que s’ha precipitat arran del traumàtic descens.

Tothom és lliure, només faltaria, de qualificar com li sembli la sortida del futbolista del club de la seva vida. Pere Pons representava moltes coses. Per la trajectòria. Pel tarannà. Per la constància. Per l’energia. Pel sacrifici. Per la mentalitat. Pels collons. Un mirall per a qualsevol jugador del planter que somiï arribar lluny. Ara hi ha residència, mil atencions, contractes, representants i glamur. Ell va arribar a dalt de tot havent jugat en camps de terra i crescut en un planter que, si no hagués estat per la colla que ho va resistir i protegir tot, hauria sucumbit les turbulències del primer equip i dels seus amos. I hi ha posat el cor, l’ànima, en l’etapa daurada de la història blanc-i-vermella.

Què perd, de tot això, la seva marxa a l’Alavés? En què no ha de continuar sent un exemple Pere Pons per als més menuts? Sense la qualitat tècnica d’altres futbolistes privilegiats, ha anat creixent a partir de l’autoexigència i la capacitat de superació. Ha arribat a dalt de tot, ho ha donat sempre tot –si més d’un s’hagués contagiat del seu esperit potser no hi hauria hagut tants partits calamitosos que han acabat derivant en el descens– i, un cop ha tastat la primera, ha aprofitar l’oportunitat de quedar-s’hi després que un equip hagi pagat els dos milions de la clàusula de rescissió.

Tothom tindrà la seva manera de veure-ho. Algú li retraurà que marxi. Però ja costarà més qui s’atreveixi a retreure-li res de la seva etapa com a blanc-i-vermell. Ha patit com pocs la davallada letal que ha trencat el somni de primera. Com pocs, entre els quals els seus pares, a qui trobàvem a Getafe, a Sevilla o on fos. Com havien fet tota la vida, als camps de tots els pobles. Amb el mateix tarannà. Sense cap pretensió ni cap distanciament; tot al contrari. Ara els costarà una mica més, però també faran l’esforç que els que som pares novells somiaríem poder fer. Un exemple. Goazen, Pere.