Els artistes, aquells que tenen un talent especial que fa embogir el públic i aixeca passions allà per on passen, porten adherit a la seva essència un brot d’egolatria. De fet, aquesta autoconfiança és necessària per evolucionar. Músics que imposen condicions desmesurades per començar un concert, actors que decideixen canviar el guió perquè no els agrada l’original o escriptors amb una vida desendreçada. Artistes rebels, tot un clàssic. El futbol, que és una forma d’art també, no és aliè a aquestes excentricitats. Sempre hi ha hagut virtuosos de la pilota que, en moments concrets, han anteposat el seu tarannà a la professionalitat. Cal recordar Mágico González (El Salvador, 1958), un futbolista extraordinari, que regalava lliçons cada vegada que tocava la pilota. Va meravellar el món durant el mundial del 1982 i després va fitxar pel Cadis, on va construir la seva llegenda de jugador de fantasia amb uns hàbits de vida nocturna poc saludables. Però a Mágico se li perdonava tot perquè cada quinze dies posava dempeus el Ramón de Carranza. Un altre futbolista allunyat dels estàndards de bon professional va ser Romãrio da Souza. Un davanter implacable, amb uns recursos tècnics fins aleshores desconeguts, un jugador “de dibuixos animats”, com va declarar Jorge Valdano en el seu moment. Gols de vaselina, regatejos memorables, xuts des de tots els angles possibles… i una necessitat imperiosa de tenir una vida nocturna activa.

Avui dia, els futbolistes ja no només es dediquen a entrenar-se i a jugar. Ara són un reclam per a les grans marques publicitàries, de tal manera que alguns d’ells tenen una vida més propera a la d’una estrella del rock que a la d’un esportista de màxim nivell. Tant de poder han agafat alguns jugadors que ara se senten per sobre de qualsevol cosa, fins i tot del club que els paga el salari. S’han vist casos de rebel·lia, com ara quan Modric va plantar el Tottenham per anar al Madrid. Aquest estiu hi ha tres estrelles mundials que estan utilitzant la seva força per imposar la seva voluntat. Pogba vol sortir del Manchester United i, per aconseguir-ho, està tensant la corda fins al límit. El cas de Griezmann ha anat més enllà. Tot just fa un any, el davanter francès va ser protagonista d’un documental on acabava confirmant la seva continuïtat a l’Atlético de Madrid. Un any més tard, va fer un altre vídeo, aquest cop casolà, per dir que no continuaria al club colchonero, donant a entendre que ja tenia pactat un nou contracte amb un altre club. Com que ningú ha pagat fins ara la seva clàusula de rescissió, l’Atlético el va reclamar per iniciar la pretemporada, però el jugador no s’ha presentat. La mateixa decisió que ha pres Neymar. El brasiler ha decidit no aparèixer el primer dia d’entrenament del PSG per forçar la seva sortida. En definitiva, futbolistes milionaris que accepten les altes quantitats que perceben, però no respecten els seus clubs ni els seus seguidors. Hi ha altres maneres de fer les coses, però algunes de les estrelles del futbol mundial volen imposar la seva llei. Massa ego i, sobretot, uns creixents aires de divinitat.