Els millennials condemnats a la inoperància per la proliferació d’un sistema educatiu al·lèrgic a la meritocràcia, es veuen atrapats per eslògans que porten a l’hegemonia del diazepam a les tauletes de nit. Un d’aquests lemes és l’equació matemàtica en què l’esforç sumat al talent condueix a l’èxit innegable, és a dir, si tens facultats i les treballes arribaràs a la meta anhelada. Mentida. La majoria de cops acumules els elements de l’equació però a l’altra costat hi ha la buidor que riu d’un esforç lloable. Per això s’ha reconèixer l’afany de la secció de bàsquet del Barça per sumar els factors a un costat de l’operació amb la fórmula de l’Eurolliga del 2003 com a ruta per assolir èxits equiparables. El pla és diàfan: la visceralitat de Pesic, l’entrenador capaç de rebre un mort i fer-lo mutar en una fera competitiva; una estrella mundial liderant l’equip, de Bodiroga a Mirotic, i un entorn de primera categoria perquè el Navarro de torn es vegi com a punta de llança d’un engranatge de luxe que, si es compara amb el 2003, té una excel·lència encara més explícita. Un cop ho tens tot, els intangibles ho poden enviar a dida perquè l’èxit no té una poció preestablerta, però llavors no hi haurà retrets perquè la directiva haurà complert un pla fonamentat prèviament sobre el paper. Aleshores, segurament produeix certa estupefacció veure com el modus operandi del Blaugrana, quan passa al Camp Nou, es tradueix en dimissions de vicepresidents, directors esportius a la corda fluixa, i evidentment, canvis de plantejament angoixants sobre el què i el com a l’hora d’encarar la realitat. Per això, a priori, ara mateix semblaria indiscutible que les trajectòries de les dues seccions seran perpendiculars amb una predicció senzilla d’on hi haurà l’èxit i on hi haurà el fracàs, però el bon millennial, preocupat per tenir un Instagram que et faci sentir a tu, pobre home nascut durant la transició, com un miserable mort de gana, pot quedar bloquejat quan vegi, tal com hem explicat anteriorment, que la fórmula emprada per l’èxit és imperfecte i el triomf no necessàriament arriba amb un bon plantejament vital. Un exemple: un imbècil com jo, fill de papà i de mamà, nascut sense ofici ni benefici, estudiant d’una carrera sense història, seductor mediocre, professional sense gràcia, t’escric aquest article des d’un racó perdut de la Cerdanya mentre gaudeixo d’una família adorable sense haver establert un pla previ per experimentar certa felicitat domèstica. En efecte, l’aspecte més encisador de la vida és l’oportunitat cega perquè els incapaços acaronem la glòria mentre veiem caure mentalitats germàniques àvides d’encasellar-la. En definitiva, no seria d’estranyar que d’aquí a deu mesos elogiem la capacitat de l’equip de futbol de trobar-se a si mateix tot fugint de grans plantejaments de club, mentre ens planyem per l’enèsim fracàs del bàsquet malgrat la feina ben feta als despatxos. Aquesta és la grandesa de l’existència. No hi ha cap fórmula assegurada per viure-la. Apunteu, millennials: diazepam per subsistir el sublim art del descontrol en què es passa de la glòria al fracàs per detalls impossibles d’explicar.