Bartomeu, plenipotenciari
Cal felicitar el president del FC Barcelona, Josep M. Bartomeu, per haver separat la roda de premsa de presentació de De Jong de l’altra en què va donar explicacions de la nova crisi a la directiva, després de la dimissió del vicepresident esportiu, Jordi Mestre, que havia assumit el càrrec el 2014, fins i tot abans de les eleccions del 2015 que van entronitzar l’actual mandatari blaugrana. Però Mestre ha estat víctima de la crisi d’identitat que viu el FC Barcelona des que, d’una manera o altra, s’ha abandonat el comunament anomenat ADN Barça. La crisi de la Masia n’és un exemple, i més reforçada per un equip espanyol que va aconseguir alçar-se amb l’europeu sub-21 sense cap jugador del Barça: la generació del 1996/97 va guanyar el cinquè títol de la categoria basant-se en el joc posicional, però sense cap representant actual de la plantilla blaugrana sobre la gespa. Tot un missatge.
Recordarem Mestre per haver assegurat la continuïtat de Neymar al “dos-cents per cent”. I Bartomeu el tindrem com el president d’una junta que ha remat sempre contra corrent de les voluntats del davanter brasiler: perquè va haver de trobar una solució per il·lusionar la desencisada culerada, perquè va haver de jugar al ritme que marcava l’estrella quan aquest es va cansar de viure a París i de ser el bufó de l’emir. I si no, vegeu la roda de premsa que va aguantar estoicament el president, en què Neymar va ser el centre de l’atenció quan encara era un simple rumor.
Amb la marxa de Mestre, el president assumeix la responsabilitat de l’àrea esportiva com en altres moments de la història del club. Bartomeu, de fet, sembla més còmode envoltat de mànagers que no fent confiança a nous directius. Potser aquesta és la dinàmica de les noves multinacionals de l’entreteniment que han aparegut en la indústria del futbol: contractar figures gerencials que apartin els directius de les decisions estratègiques. Però ell, com un empresari plenipotenciari –dels de la vella escola–, es manté al timó del vaixell fixant el rumb en àrees transcendentals com l’esportiva.
Sempre he pensat que, igualment com tothom és bo per criticar el treball dels periodistes, també tothom es veu amb cor de fer la llista de la compra al Camp Nou. Ara a can Barça hi ha un bon grapat de gent que dins del club potineja amb la política esportiva sense demostrar al soci que tenen clar el model a seguir des de fa temps: Pep Segura, Ramon Planas, Éric Abidal i, ara, el mateix president. La història del futbol ha estat plena de presidents que han volgut fet el saberut i s’han embarcat en empreses de difícil amortització. Joan Laporta –també va acabar vestit com el messies i ballant a Luz de Gas– va arribar després d’un període d’infaust record per a l’aficionat. No vull ni recordar aquells noms; però ni planificació esportiva, ni idea de futbol; només noms per tapar els personalismes de la presidència i la mala gestió. Sortosament, els processos de presa de decisions s’han sistematitzat molt des de llavors, quan Joan Gaspart semblava preguntar als àugurs cada vegada que es posava la mà a la cartera. Però que la presidència d’una institució com el Barça tingui el repte de fer quadrar-se i il·luminar els executius de l’àrea esportiva no és cap bon presagi si llegim els llibres sibil·lins de l’entitat.