Fugida cap endavant
Què és l’èxit, Sir? “Èxit és l’habilitat d’anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”, respongué Winston Churchill, possiblement l’estadista més citat de la història. Aplicada en clau Barça i en la ment de Bartomeu, la idea és: de Roma a Liverpool i, per no perdre l’entusiasme, em compro un Griezmann i després un Neymar... A propòsit d’Antoine, la cortesia no exclou el coratge, i com que ja està fitxat espero equivocar-me en el diagnòstic: jugador sobrevalorat, que no marca diferències en els partits de glòria o infern, i que no és ni davanter centre, ni punta de banda, sinó que es mou entre línies, alliberat i amb un davanter centre per davant fixant-li els centrals. A diferència de Neymar (el problema del qual és un altre), que formava un trident inigualable i complementari amb Leo i Suárez, el francès ocupa el territori de Messi. Ergo, llur fitxatge no aguanta la relació necessitat-preu. Això, sense oblidar la inacceptable vacil·lada de l’any passat. Fem memòria: ens deixa plantats a l’altar i difon mundialment l’ofensa a través del patètic documental de la Piqué Productions...
Futbol i bàsquet, la diferència
En fi, Grie i Ney són la fugida cap endavant de qui, amb dos anys de mandat encara per complir, ha decidit trencar la guardiola obsessionat perquè no se’l recordi com “el president de la Champions d’hoquei”, l’única que hem aixecat des que Bartomeu fou elegit. Aplaudeixo l’objectiu, però discrepo en la forma. Admeto tanmateix, que la faraònica aposta del bàsquet m’il·lusiona. El plantejament és similar al del futbol, però amb una diferència essencial: mentre que al Palau hi ha un tècnic com Pesic, amb les seves coses però amb personalitat per lidiar amb un vestidor d’egos desmesurats, al Camp Nou...
Pla radical
Al meu parer, el fracàs (insuperable) de Liverpool significa un abans i un després que obligava a l’aplicació d’un pla radical que, d’entrada, exigia el canvi de tècnic (prou de l’entrenador majordom i tàcticament limitadíssim!) i prescindir d’alguns pesos pesants (excuso dir noms per l’admiració que els tinc), mesura dolorosa però necessària futbolísticament i per recuperar el control del vestidor. I, òbviament, el pla també incloïa la inversió decidida per potenciar l’equip, però no per desequilibrar-lo amb una col·lecció de noms. Per exemple, prioritats: dos laterals titulars (ni veterans, ni joves prometedors amb la paraula suplent tatuada al front) més De Ligt al darrere, De Jong al mig i al davant un 9 de categoria i confiança per a Ousmane... M’ha sorprès gratament el tarambana, incorporant-se als entrenaments amb una setmana d’antelació. És un senyal. Si amb 22 anys hi posa seny d’una punyetera vegada i se centra exclusivament en el do que té, jugar a futbol, per a mi Griezmann és poca cosa més que el suplent de Dembélé...
La pel·li de Maradona
S’ha estrenat Diego Maradona: rebelde, héroe, tramposo, dios. El Pelusa ens diu “no hi vagin”, i el seu menyspreu funciona, paradoxalment, com el millor reclam publicitari. Pel seu director, Asif Kapadia, el documental és “un relat molt trist”. Maradona és el segon futbolista que més m’ha fascinat, després de Messi. La pel·li? Molta imatge inèdita i moltes veus opinant (“amb Diego aniria a la fi del món, però amb Maradona no faria ni una passa”...) per esbossar la bipolaritat del personatge, sense entrar-hi a fons. És com una jugada que arranca maradoniana i acaba amb xutet desviat. Amb tot, de visió recomanable per a gent com Neymar, Griezmann o Dembélé...
