Adoctrinats
Resulta que el 92 per cent dels socis del Barça són catalans o habiten en el territori. Només un 4 per cent forma part de la causa des d’Espanya estant. Coi, quina formidable ascendència aconsegueix aquesta minoria absoluta... En clau interna, els de la seva corda ideològica, gent poderosa, han trigat quaranta anys fins a aconseguir-ho i cal reconèixer-los l’èxit. Des de la mort d’en Franco, han treballat a fons i sense desmai per extirpar l’ànima del cos blaugrana, allò que en deien el catalanisme. Valent i militant, afegiríem. Al cap i a la fi, Núñez havia assolit la presidència gràcies al suport del poder local, gens fàctic i prou conegut en defensa de segons quins interessos. Els seus i els espanyols, en resum. Han perpetrat una majúscula alteració de l’ADN sense rebel·lió dels seguidors. Adeu a la idiosincràsia marcada per Gamper des del ja llunyà 1908 que tanta batalla i tant d’orgull havia generat, que tanta autoestima havia inoculat per la via de les simbòliques victòries esportives en l’esperit d’un poble resignat a la derrota. Ben pensat, i sobren els arguments, només hem viscut un lapse de set anys coherents amb la norma anterior, la del lema “més que un club” reduït avui a un hipòcrita eslògan de màrqueting. Avui, han aconseguit que tornem allà on érem, descafeïnats, convertits en succedani.
Tant que riem o ens indignem quan parlen de l’adoctrinament dels nostres mitjans públics de comunicació, resultarà que la difamació només és certa i empírica en matèria de futbol. En reducció buida dels imprescindibles matisos, la majoria dels socis s’informen sobre les últimes novetats a través de dos diaris esportius escrits en castellà que el temps i la crisi del sector han convertit en marca blanca del mateix club. La connivència amb la pauta dictada pels gestors és també compartida per la televisió pública, que ha perdut distància i esperit crític com si encara necessités el Barça per guanyar índexs d’audiència. No donen partits, els seus programes mostren una més que discutible línia editorial, gens sotmesa a les lleis no escrites del vell periodisme, i s’empassen allò que manin i dictin els redactors del relat blaugrana. A l’ombra del club s’hi viu ben còmode. Tant, que de vegades sembla que els directors de diari marquen l’agenda a seguir des de presidència. D’un Bartomeu sol, erràtic i gairebé temerari, convindria afegir avui, quan només alimenta interrogants en les decisions que pren.
Aquests acòlits dels patrons, que no del Barça, difonen allò que els serveix per mantenir-se al despatx. La crítica minvant remuga i sospita que ho deixaran tot fet un solar, però la tossuda realitat demostra que ningú mou un dit per alterar la situació. Comoditat per pura conveniència. No es limiten a crear els corrents d’opinió dominants, sinó que justifiquen qualsevol nova relliscada amb arguments força banals. Mai no aixecaran la veu ni demanaran explicacions en defensa de l’entitat. Ja els va bé així. En cas de cataclisme, trobaran bocs expiatoris d’urgència o maneres de distreure l’atenció. L’arribada de Griezmann, el serial de Neymar o l’hecatombe del planter, poden ser justificats amb un assortit repertori de peregrines raons i presumptes arguments. Potser sí que estem adoctrinats, però no de la manera i en el camp que tant ataquen aquells que ens volen mal.