Estupor
Molts aficionats al futbol actuen com si els diners d’aquest món fossin tan falsos com els del Monopoly. Un tou de gent se’ns declara encantada pel fitxatge de Griezmann. El troben barat. Quan la butxaca que paga no és la pròpia, qualsevol quantitat desorbitada sembla una ganga. Ens hem acostumat, o pel cap baix resignat, a la perversió sistematitzada. La pilota mou quantitats siderals amb notable opacitat i tothom sembla encantat del tripijoc. Resulta impossible imaginar un sostre en la despesa, atrevir-se a creure que, algun dia, els seus gestors se sentiran socialment pressionats a fi de regular aquest desori perpetuat. No cal plantejar la infinitat d’humanes prioritats que s’haurien d’afrontar sota risc de ser titllat, a sobre, de demagog. En les xerrades breus que qualsevol aficionat manté a diari, també certifiques la memòria de peix del seguidor comú, que ja ha oblidat el lleig del francès. Ara, sembla que no hi hagi cap altre futbolista al món. Fins i tot, s’han oblidat de De Jong, que serà la nineta dels ulls del culer durant la propera dècada, segur. Tampoc arribaràs enlloc cas de preguntar al fanàtic de torn on situaria el reforç al camp o si creu que un equip l’ha de formar un àlbum complet de cromos amb acumulació de davanters. Abans ens preguntàvem si l’economia del Barça permetia tirar de veta. Ara, ni això. Que no falti de res. Ja s’ho trobarà qui vingui.
Tampoc tornaríem cent anys enrere per fitxar reforços a base de regalar un vestit i un rellotge d’esfera lluminosa, tal com els ancestres feren amb Samitier, però seria aconsellable algun dic de contenció. Pura utopia. Per recuperar nivell, Itàlia facilita ara avantatges fiscals als futbolistes no residents, detall que justifica el fitxatge de De Ligt per la Juve. Mino Raiola, el seu peculiar agent, prototípic d’aquest teatre, ha previst una via de sortida d’aquí tres anys si algú paga el doble de l’actual cost i, òbviament, li garanteix una nova picossada de comissió movent l’holandès amunt i avall. Deu ser per això que Bartomeu sabia on jugaria el central: fitxarà pel Barça el 2022 pagant el doble que avui. Total, com que ell ja no hi serà... Cada cert temps, l’opacitat i cobdícia d’aquells que remenen aquestes peculiars cireres aconsegueix que el mercat faci un salt exponencial en xifres de traspàs, per a benefici dels aprofitats i murris d’aquest futbol sense bri d’ètica. Els mateixos que lloen l’arribada de Griezmann es mostren encantats amb la hipotètica tornada de Neymar. Deuen creure que la cornucòpia de l’abundància culer és inesgotable, que els directius fan anar una fantàstica màquina de fer bitllets. Si se t’acudeix demanar explicacions o pregar cert criteri, et titllaran de formar part dels renegats que no troben mai res bé. Bartomeu vol tancar la seva ègida esgarrapant Champions en futbol i en les altres seccions. A la recerca d’aquest objectiu personal, amb l’excusa que el club obliga a l’ambició i sense atendre altres raons, si ens hem de vendre la Sagrada Família, es ven i punt. El futbol ja no sorprèn. En tot cas, genera estupor. Ningú pregunta res, ningú alça la veu per demanar explicacions ni transparència en els comptes. Per tant, endavant les atxes i visca el Barça. Hi ha maneres d’arribar a l’excel·lència sense gastar el que no tens, però això també ho hem oblidat.