El triomf d’un poble
Després de 52 partits disputats, la copa d’Àfrica va arribar a la seva fi. Un campionat ric en sorpreses, en el qual les seleccions de Madagascar i el Benín van arribar fins als quarts de final contra tot pronòstic. D’altres equips, autèntiques potències futbolístiques del continent, van dir adeu a la competició abans de temps. Egipte, amfitriona del torneig, va caure massa aviat i Mohamed Salah es va quedar molt lluny d’aixecar la copa a casa seva. També va ser eliminat el Camerun, sota la direcció de Seedorf i Kluivert a la banqueta, sense cap possibilitat de revalidar el títol del 2017. Ghana, les estrelles negres, també va caure als vuitens de final i va trencar una ratxa de sis edicions consecutives tocant, com a mínim, les semifinals. Una altra selecció que va caure en aquesta eliminatòria és el Marroc. Els lleons de l’Atles van fer fallida quan eren un dels grans favorits per aconseguir el triomf.
El campionat avançava, i només dues seleccions es mantenien fermes: el Senegal i Algèria. Els senegalesos, amb Sadio Mané com a màxima figura nacional, tenien l’esperança de sumar la primera copa d’Àfrica de la seva història. Però no va ser així. Algèria, les guineus del desert, va ser el millor equip dels 24 que es van presentar en el gran esdeveniment del futbol africà. Amb el millor porter del campionat (Raïs M’Bohli), un central de nivell com Mandi, l’MVP del campionat (Ismaïl Bennacer), la potència dels desconeguts Bellaili i Bounedjah a dalt i la fantasia que surt del peu esquerre de Riyad Mahrez. I és que la selecció algeriana estava jugant per un objectiu més elevat que el futbol. Al país magrebí s’estan vivint moments de molta tensió. Després de 20 anys de govern del president Bouteflika, la població ha dit que ja n’hi ha prou. Les queixes es multipliquen a tots els racons del país, es reclamen uns drets fonamentals per a les dones, els estudiants i els joves que no arriben mai. Cada victòria d’Algèria a la copa d’Àfrica se celebrava més enllà de l’èxit esportiu.
Des de França també es va viure el desenvolupament del torneig amb molta expectació. I és que Algèria havia estat antiga colònia francesa i la guerra d’independència que va posar fi a la sobirania gal·la al territori magrebí va deixar massa morts pel camí. Uns rius de sang que encara avui dia els fills i nets d’algerians que viuen a França recorden amb amargor. Fins i tot Riyad Mahrez va contestar per Twitter a Julien Odoul, president del Group RN, partit de dretes de la regió de la Borgonya, que havia desitjat que Nigèria guanyés Algèria a les semifinals per evitar els “habituals actes de delinqüència dels algerians en terres franceses quan hi ha celebracions”. La final guanyada divendres passat va suposar una explosió d’alegria per sumar el segon títol continental de la història algeriana i, sobretot, va ser un crit per les llibertats d’un poble que en moments de màxima tensió està enfortint el seu sentiment d’identitat nacional. El triomf de la selecció s’ha convertit en el triomf de tot un poble.