Opinió

Cuidar els teus

Un dia, l’ales­ho­res pre­si­dent del Bar­ce­lona, Joan Gas­part, ata­ba­lat per l’opinió pública, va ama­gar la boleta. “Què pre­fe­riu?”, va pre­gun­tar, “un Barça amb onze juga­dors del plan­ter que no gua­nyi res o un Barça amb onze fut­bo­lis­tes de fora que gua­nyin la copa d’Europa?” El diri­gent, tot i haver estat mem­bre de la junta durant l’era Cruyff, no havia entès res. I, és clar, en tres anys de govern i una inversió des­co­mu­nal no va poder aixe­car ni un sol tro­feu.

És evi­dent que reu­nir una gene­ració de nois de la casa tan excep­ci­o­nal com la que va tenir Pep Guar­di­ola no deixa de ser un fet extra­or­di­nari. Evi­dent­ment, d’entrada hi va haver una bona feina de cap­tació i de for­mació de talent i, després, un entre­na­dor del pri­mer equip que va con­fiar en ells i els va fer millors fut­bo­lis­tes. Tot ple­gat va aca­bar amb un equip de lle­genda la inèrcia del qual encara per­dura. Repe­tir aquest esce­nari mera­vellós per al bar­ce­lo­nisme és molt difícil, per no dir impos­si­ble, però allò hau­ria de ser­vir per pro­me­tre fide­li­tat eterna al reei­xit mètode blau­grana.

Durant el pre­cruyf­fisme l’estadística fa fre­dor. Avui només cal sumar i res­tar per enten­dre la rea­li­tat. Durant aques­tes tres dècades hi ha hagut parènte­sis peri­llo­sos en què l’allu­nya­ment de la idea ha com­por­tat cri­sis d’iden­ti­tat i de resul­tats. Avui, per exem­ple, és evi­dent que el Barça la viu en la fase ini­cial del procés, la qual cosa con­di­ci­ona l’èxit final. Si la Masia està malalta el pri­mer equip en pateix les con­seqüències. La recent revo­lució del plan­ter mirarà de tallar una sag­nia que com­plica el pre­sent i, també, el futur.

No fa gaire, la direc­tiva va veure un vídeo resum de les acti­vi­tats glo­bals de la Masia. En aca­bar de visi­o­nar-lo, Josep Maria Bar­to­meu va pre­gun­tar per què no hi havia ni una sola imatge del Barça B. El màxim res­pon­sa­ble de fut­bol del Club, Pep Segura, no creia con­ve­ni­ent que els juga­dors es dis­tre­gues­sin més enllà de la pura com­pe­tició. El pre­si­dent va exi­gir la rec­ti­fi­cació imme­di­ata dels hàbits del filial però ningú li va fer cas. Algú ens havia expli­cat alguna vegada que el Barça era molt més que un sim­ple resul­tat en un mar­ca­dor. Ni ren­di­ment ni for­mació.

Ahir, aquesta dei­xa­desa que acaba per­ver­tint tots els pro­ces­sos va viure un capítol més: Car­les Aleñà va reve­lar que la junta direc­tiva va garan­tir a De Jong que juga­ria amb el número 21 –el seu– sense ni tan sols par­lar amb ell. En fi, només és un dor­sal. I, és clar, el d’Aleñà, l’últim de la filera. Deu ser una bes­ti­esa... però també un tarannà que costa d’asso­ciar a les essències i a la història d’un club que parla, per­ma­nent­ment, de valors.

Sense inves­ti­dura

Pedro Sánchez no serà, de moment, el pre­si­dent dels espa­nyols. Veure tants demòcra­tes a la presó i a l’exili i tants fat­xes dins el Congrés dels Dipu­tats fa mal de panxa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)