De Jong, Arthur, conflicte i equilibri...
“Rakitic s’ho haurà de guanyar”, va dir Valverde després de la patxanga amb el Chelsea. És el que ha fet el croat des que va fitxar pel Barça. Convidar-lo públicament a marxar, sobrava. I en boca del senyor Roma o mister Liverpool, sona ridícul. De Sergi Roberto, el Txingurri (sobrenom no sarcàstic) valora “fer-lo jugar al mig del camp”. A la fi s’ha adonat que no és lateral!
Parlem de migcampistes. És molt temptador imaginar una sala de màquines amb Busquets, De Jong i Arthur. Penso en partits grans, dels de glòria o infern. Matisos a banda, recorda la tripleta de Xavi, Iniesta i el mateix Busquets. Em consta que als intransigents de l’estil innegociable la idea els provoca somnis humits. Poden jugar junts? Evidentment. La qüestió és d’equilibri.
Un pintor tan alliberat, enigmàtic i experimental com Henri Matisse, pare del fauvisme, es declarava “romàntic però amb una base racional sòlida, la qual cosa em genera un conflicte del qual a vegades n’he sortit victoriós, però esgotat”. Conflicte i futbol: l’equilibri tàctic emmanilla la creativitat? El grandíssim Milan de Sacchi voreja la perfecció tàctica, però creativament no aguanta la comparació amb el meravellós Dream Team de Cruyff, tàcticament feble.
I és en aquest conflicte d’excel·lència que el Barça de Messi entrenat per Guardiola assoleix la categoria de sublim. Perquè aquella màquina de guanyar implacable se sostenia en un equilibri precís i preciós que protegia i potenciava la creativitat. La final de la Champions de 2011 a Wembley (3-1 al United) és l’obra mestra culminant del que, per a molts, ha estat el millor equip de la història. Tot i que alguns consideren que el súmmum va ser el 4-0 contra el Santos al mundial de clubs, amb un onze sense cap davanter pur, amb cinc migcampistes i Messi. Per a mi, allò va ser la sublimació del guardiolisme i l’inici d’una progressiva desviació del model original. Del barroc al rococó...
Recuperem el fil: aquell equip irrepetible formava amb uns pletòrics Puyol i Piqué a l’eix defensiu i un immens Alves al lateral dret i com a primer assistent de Messi, el crac que fa la diferència (amb poc desgast defensiu). Al mig del camp, Busquets exercia de mariscal, mentre Xavi i Iniesta donaven lliçons tot definint el ritme. A davant, Villa feia gols i obrava al servei de la causa.
Ara bé, l’equilibri s’assolia plenament amb dos futbolistes claus: Abidal i Pedro eren els guerrillers o àngels de la guarda encarregats de corregir els punts dèbils del sistema. El primer, marcant el territori des del lateral esquerre i el segon, batallant incansablement des de la davantera. I Xavi i Iniesta podien crear i crear... Posteriorment, per adaptar l’equip al trident invencible, Luis Enrique va sacrificar un ja veterà Xavi (posició) per Rakitic (recorregut). Però aquesta ja és una altra història.
La qüestió ara, i ho sento molt, és que en un Barça dirigit per Valverde –que no és, precisament, un Matisse del futbol–, amb laterals que defensen com el vol d’una papallona, amb Griezmann acompanyant Suárez i Messi a l’atac, etcètera, una medul·lar amb Busi, De Jong i Arthur és menys creïble que l’argument de la Casa de Papel.
Bale i Griezmann
Observo les maneres tan poc elegants que gasta la penya dels germans Padrós (fidel al seu estil) per foragitar Gareth Bale –que serà un penques de nassos però ha marcat gols decisius en dues finals de Champions– i penso que ja em donaria per satisfet si Griezmann acaba fent aquí el que el gal·lès ha fet allà.