De club a empresa
L’Espanyol està immers en la lluita per estar a la fase de grups de l’Europa League aquesta temporada. Primera parada, Reykjavík. Recordo la conversa que vaig tenir, fa temps, amb algú que havia comandat de ben a prop la venda del club a Rastar: les inversions només es mantindran si Chen Yansheng, a mitjà termini, pot portar l’equip a Europa. La gestió del magnat xinès al capdavant de l’Espanyol ha transformat, definitivament, un club de ciutat en una empresa. De fet, reconec que als seus treballadors els deu costar passar d’un club que, històricament, ha estat governat entre famílies a una organització que adopta els paràmetres del management de qualsevol hòlding multinacional.
Chen Yansheng, però, ha demostrat que controla els despatxos i que se sap aconsellar bé quan baixa al vestidor. L’ampliació de capital que va permetre reduir el deute del club va ajudar l’entitat a marcar múscul, ja que enguany no s’ha vist obligada a malvendre com havia passat abans. I, amb els comptes controlats i sense presses ha pogut tancar una de les operacions més importants de la seva història: la venda de Mario Hermoso a l’Atlético per valor de 25 milions d’euros (i 4 en variables), que a més a més ha inclòs un 20% d’extra si hi ha una futura venda del conjunt colchonero. El moment oportú per fer aquesta venda –com poden venir altres momentums per fer calaix– només arriba si el pressupost no està en tensió.
Hi ha altres indicadors que ajuden a visualitzar aquesta transformació: segons un estudi de Nielsen Sports i La Liga –i que va publicar aquest juliol el digital Palco23– l’Espanyol va generar un retorn econòmic de 41,4 milions d’euros als seus principals patrocinadors mitjançant l’impacte mediàtic que els ofereix. Concretament, la segona U televisiva de l’estadi va generar 22 milions d’euros de ROI, mentre que la publicitat a la samarreta en va suposar 8,8 més. Aquest ROI va associat a l’increment de l’interès que el club ha despertat en el mercat xinès arran del fitxatge del davanter Wu Lei. El club, resumeix Nielsen, va tancar la temporada amb una mitjana de 381.000 espectadors per partit emès per televisió.
De fet, un reportatge d’El País el passat mes de juny explicava l’anècdota que els ordinadors de l’entitat es van col·lapsar quan, gràcies a l’arribada de l’internacional xinès, no es va donar a l’abast per atendre l’increment de venda de samarretes i, també, es va haver d’habilitar els sistemes de pagament electrònic més habituals a la Xina: WeChat o Alipay. El club va vendre més de 20.000 samarretes seves en els primers quatre mesos de ser a Barcelona, l’e-commerce ha passat del 7% al 60% i l’RCDE Stadium ja forma part, indispensable, dels tours que s’organitzen per asiàtics que visiten la Ciutat Comtal.
No es pot menystenir aquest darrer aspecte, ja que com demanava Deloytte en el seu darrer estudi sobre l’estat financer del futbol europeu, el que salvarà els comptes de la majoria de clubs en un futur és la gestió de l’experiència dins dels estadis. En el cas de l’Espanyol, el visitant asiàtic assumeix que l’estadi és un parc d’atraccions; però, també val aquesta premissa per als socis catalans? En els primers mesos de la nova campanya d’abonaments, el club ja en té més de 20.000. Ara, el repte és que ells –i no els xinesos– es converteixin en els principals consumidors, que no vol dir, només, espectadors.