Valverde
Cal reconèixer l’habilitat dels gestors per distraure l’atenció del personal. Valverde sembla desaparegut d’escena, favor que deu als que decideixen quin ha de ser el debat de cada moment a can Barça. Òbviament, només allò que els convé. Havia de ser, en teoria i coherència, un estiu força dur i complicat per a l’entrenador, però han decidit preservar-lo el mateix personal que el va llençar als lleons després de la patacada a Roma. Aleshores, recordem-ho, Cardoner va filtrar l’opció de cessar-lo si perdia la copa contra el Sevilla. El disgust va passar a simple relliscada. En canvi, enguany, Liverpool i València en doble clatellot i, ràpidament, tot arxivat. I això que era el segon any de direcció a la banqueta, temps suficient per avaluar si el tècnic llueix l’excel·lència exigida pel càrrec. Aquí no valen aprovats, ni quedar-se a mig camí. Ni tampoc, malgrat sigui virtut, mostrar discreció, perfil baix i mà esquerra per dirigir un col·lectiu que, òbviament, no resulta de fàcil guia. Ens han robat un debat, el de la continuïtat de Valverde. I ningú no l’ha reclamat ni badat boca. Sabem que continuarà igual, amb idèntic patró: l’home que treballa a curt termini i aguanta com pot que el Barça pateixi la secular obligació de guanyar sempre, aspirar a tot i, de propina, jugar segons un estil estètic i un model al qual, per molt que ens el rebaixin, no es pot renunciar. No podem demanar valentia a l’entrenador, prou el coneixem, i no donarà confiança als Miranda, als Carles Pérez o Riqui Puig perquè, simplement, no té temps a perdre, ni vol tolerar errades d’aprenent que puguin complicar-li l’existència. Diran que és un home de club, malgrat no ho demostri. Demanar figures a preus caríssims no comporta cap risc. I enguany, fins que no arribi la recta final, no podrem sospesar el valor afegit de Griezmann o De Jong més enllà del que sabem avui, que són jugadors de primer nivell. Aquest peculiar mur de silenci enlairat per la directiva al seu voltant potser el preserva d’atacs, però no el salvarà de seguir mostrant limitacions ja conegudes i familiars.
Parapetat darrere de Neymar i d’altres serials d’estiu, Valverde fa la viu-viu en espera que la tercera sigui la bona, arriscada aposta per la qual no ens jugaríem res. El presidencialisme de Bartomeu, el seu desig d’obtenir Champions amb gust de comiat i entrada en la història, l’afavoreix, però perjudica els interessos de l’entitat. El president continua entestat en les proves de força amb el PSG quan les ha perdut totes i cadascuna. Si tornés el brasiler aconseguiríem quelcom inèdit en la història: no saber el cost del seu traspàs des del Santos i desconèixer, segur, quines mans i mànigues s’ha hagut de fer per reincorporar-lo davant d’un club estat que empra el futbol com a aparador de neteja d’imatge. Ha marxat Segura sense tancar entrades i sortides de plantilla, segurament per confirmar que seguim a cop d’intuïció, a veure si sona la flauta. Amb el talent en nòmina, no dubtem que pugui sonar i crear, fins i tot, bona música, però ja els coneixem prou a tots, començant pel president i l’entrenador. Viuen en l’eterna fugida endavant i així, creure en l’èxit és pura qüestió de fe. Detalls com l’actual culte a Cruyff només ratifiquen que l’oportunisme és l’única doctrina. Com si no tinguéssim memòria.