Cal reconèixer l’habi­li­tat dels ges­tors per dis­traure l’atenció del per­so­nal. Val­verde sem­bla des­a­pa­re­gut d’escena, favor que deu als que deci­dei­xen quin ha de ser el debat de cada moment a can Barça. Òbvi­a­ment, només allò que els convé. Havia de ser, en teo­ria i coherència, un estiu força dur i com­pli­cat per a l’entre­na­dor, però han deci­dit pre­ser­var-lo el mateix per­so­nal que el va llençar als lle­ons després de la pata­cada a Roma. Ales­ho­res, recor­dem-ho, Car­do­ner va fil­trar l’opció de ces­sar-lo si per­dia la copa con­tra el Sevi­lla. El dis­gust va pas­sar a sim­ple rellis­cada. En canvi, enguany, Liver­pool i València en doble cla­te­llot i, ràpida­ment, tot arxi­vat. I això que era el segon any de direcció a la ban­queta, temps sufi­ci­ent per ava­luar si el tècnic llu­eix l’excel·lència exi­gida pel càrrec. Aquí no valen apro­vats, ni que­dar-se a mig camí. Ni tam­poc, mal­grat sigui vir­tut, mos­trar dis­creció, per­fil baix i mà esquerra per diri­gir un col·lec­tiu que, òbvi­a­ment, no resulta de fàcil guia. Ens han robat un debat, el de la con­tinuïtat de Val­verde. I ningú no l’ha recla­mat ni badat boca. Sabem que con­ti­nuarà igual, amb idèntic patró: l’home que tre­ba­lla a curt ter­mini i aguanta com pot que el Barça pateixi la secu­lar obli­gació de gua­nyar sem­pre, aspi­rar a tot i, de pro­pina, jugar segons un estil estètic i un model al qual, per molt que ens el rebai­xin, no es pot renun­ciar. No podem dema­nar valen­tia a l’entre­na­dor, prou el conei­xem, i no donarà con­fiança als Miranda, als Car­les Pérez o Riqui Puig perquè, sim­ple­ment, no té temps a per­dre, ni vol tole­rar erra­des d’apre­nent que puguin com­pli­car-li l’existència. Diran que és un home de club, mal­grat no ho demos­tri. Dema­nar figu­res a preus caríssims no com­porta cap risc. I enguany, fins que no arribi la recta final, no podrem sos­pe­sar el valor afe­git de Gri­ez­mann o De Jong més enllà del que sabem avui, que són juga­dors de pri­mer nivell. Aquest pecu­liar mur de silenci enlai­rat per la direc­tiva al seu vol­tant pot­ser el pre­serva d’atacs, però no el sal­varà de seguir mos­trant limi­ta­ci­ons ja cone­gu­des i fami­li­ars.

Para­pe­tat dar­rere de Ney­mar i d’altres seri­als d’estiu, Val­verde fa la viu-viu en espera que la ter­cera sigui la bona, arris­cada aposta per la qual no ens jugaríem res. El pre­si­den­ci­a­lisme de Bar­to­meu, el seu desig d’obte­nir Cham­pi­ons amb gust de comiat i entrada en la història, l’afa­vo­reix, però per­ju­dica els interes­sos de l’enti­tat. El pre­si­dent con­ti­nua entes­tat en les pro­ves de força amb el PSG quan les ha per­dut totes i cadas­cuna. Si tornés el bra­si­ler acon­se­guiríem quel­com inèdit en la història: no saber el cost del seu traspàs des del San­tos i des­conèixer, segur, qui­nes mans i mànigues s’ha hagut de fer per rein­cor­po­rar-lo davant d’un club estat que empra el fut­bol com a apa­ra­dor de neteja d’imatge. Ha mar­xat Segura sense tan­car entra­des i sor­ti­des de plan­ti­lla, segu­ra­ment per con­fir­mar que seguim a cop d’intuïció, a veure si sona la flauta. Amb el talent en nòmina, no dub­tem que pugui sonar i crear, fins i tot, bona música, però ja els conei­xem prou a tots, començant pel pre­si­dent i l’entre­na­dor. Viuen en l’eterna fugida enda­vant i així, creure en l’èxit és pura qüestió de fe. Detalls com l’actual culte a Cruyff només rati­fi­quen que l’opor­tu­nisme és l’única doc­trina. Com si no tinguéssim memòria.