L’EDITORIAL
L’angoixa de l’examen diari
L’ésser humà tendeix per naturalesa a voler el que no té, i d’aquí que l’esportista d’elit sigui percebut com un model a imitar per la seva riquesa, popularitat, virtuosisme, força, competitivitat i tota una sèrie d’atributs que defineixen la faceta pública d’aquesta persona. Sí, persona, que aquest és el terme clau. I com a persones, aparents superdones i superhomes tenen també febleses, són vulnerables. El seu mur no és el plat a taula o el rebut de la hipoteca, sinó la pressió per entrenar-se, per competir, per guanyar, per continuar guanyant, per renovar el contracte, per millorar el contracte... Una pressió que estan preparats per aguantar, perquè si no fos així ja no haurien arribat a l’elit. Quan la pressió esdevé angoixa i interacciona amb la constatació d’estar perdent la joventut, s’ha d’estar molt ben preparat mentalment per no entrar en crisi.
Seguir a l’extrem la disciplina de l’alt rendiment i no assolir l’èxit que exigeix l’entorn o un mateix –l’expressió “el segon és el millor dels mediocres” és demolidora– comporta un risc psicològic que pot acabar sent altament destructiu en personalitats joves, encara en formació. El tema que publiquem avui recull tres casos que han transcendit. Però n’hi ha milers, i a tots els nivells de l’elit esportiva, que es viuen en silenci o directament s’amaguen, a diferència d’una lesió física. La salut mental, que en l’àmbit general va superant la invisibilitat, encara té un llarg camí per deixar de ser tabú quan afecta esportistes.