Ha mort Chicho Sibilio, actor principal del repartiment que va posar fi a l’hegemonia del Madrid en el bàsquet de l’Estat espanyol, juntament amb Nacho Solozabal, Quim Costa, Epi, De la Cruz, Pere Ansa, Manolo Flores, Andrés Jiménez, Norris i Mike Davis, entre d’altres. Però, el trident màgic comú en els 13 anys de blaugrana de l’aler dominicà, el formaven ell, Solozabal i Epi.

Sibilio, però, no va acabar la seva vida esportiva amb el Barça. De rendiment defensiu escàs –com Epi, d’altra banda–, va canviar el Barça pel Baskonia quan va adonar-se que no s’entendria amb Aito. L’objectiu de la memòria blaugrana no ha de ser convertir el Palau en un mostrari de samarretes retirades, però 13 temporades, cinc lligues, vuit copes, dues recopes, una Korac i un mundial de clubs, més enllà d’un munt de rècords individuals, sí que haurien merescut una revisió del seu cas i algun tipus d’acte de reconeixement. Si el de Nacho Solozabal, viciat des de l’inici, es va abordar tard i com es va poder, el de Sibilio és més dolorós perquè ja no podrà ser reparat en vida seva.

De Sibilio queda el record d’un dels pocs alers alts, jugador interior reconvertit, que el 1984 no va necessitar adaptar-se a la línia de 6,25 per la simple raó que ja llançava de més enrere, encara que el tir valgués dos punts. Amb aquella elegància, aquells braços llarguíssims i esprimatxats, amb aquella paràbola inabastable per al defensor. I d’una persona que sempre va voler ser lliure.