Han passat gairebé tres mesos des que la final de copa va tancar la temporada 2018/19 i ja hi tornem a ser. L’Athletic-Barça d’aquest vespre engega una lliga en la qual el Barça buscarà el tercer títol consecutiu –èxit que en les últimes 30 temporades només ha estat a l’abast dels blaugrana–, que seria el tercer amb Valverde. És opinió compartida per una majoria d’entrenadors que la lliga és el criteri més fiable i objectiu per valorar la trajectòria d’un equip, malgrat que als grans clubs d’Europa i a les seves aficions res els sedueix més que la Champions. I de lligues, el Barça n’ha guanyat vuit de les últimes dotze. Com sempre, en el punt d’equilibri entre totes dues competicions hi haurà la virtut i és en aquesta delicada proporció on el Barça i Valverde han de polir els seus càlculs.

A l’Espanyol, els reptes se li sumen. Ara li toca reinventar-se de nou perquè, amb l’inici de la lliga a tocar, ha perdut el seu home gol. Però té prou diners a la caixa per maniobrar bé en el mercat sense recórrer a un meló per obrir. És justament la suma d’una estabilitat econòmica que ha costat suor i llàgrimes assolir, una estructura de plantilla més madura i consolidada i les servituds de fer seguir dues competicions –l’Europa League és a 180 minuts– el que fa que a l’Espanyol se li hagi apujar l’exigència competitiva. Per primera vegada en molts anys, no hi ha condicionants objectius per haver de mirar més cap avall que cap amunt.