A l’agost, el futbol és confús i sembla pecat de precipitació arribar a conclusions. En la primera jugada a San Mamés, De Jong va rebre una esterrecada de Raúl García que no venia a tomb. Benvingut a la lliga. En coherència amb les últimes setmanes, el Barça començava el recorregut oficial a peu canviat. No hi era Messi, es lesionava Suárez i el tècnic deixava Busquets a la banqueta, paraules majors. No direm que se’l carregava per no caure en extrems oportunistes. Si necessitem certeses, Valverde ja no té coll per a res. Va confiar la nau al nouvingut, acabat d’aterrar, el sensacional interior per acoblar reconvertit en boia, interpretant la partitura de major dificultat en una orquestra desafinada. Frenkie va quedar aïllat com un illot, allunyat dels dos interiors de la casa. Sergi Roberto i Aleñà van ser incapaços de facilitar que el ros holandès trobés sortides, negades pel tal García, un d’aquests gats vells convençuts que l’objectiu final justifica els mitjans. San Mamés no és el Nàpols de costellada als EUA, vençut i rendit per dos gols en fora de joc. I Valverde, com diu ell, no és George Clooney. Tampoc un fenomen del seu ofici, per si cal l’obvietat. Massa aviat per jutjar, segurament, però Alba continua espès i Griezmann encara busca quin lloc li pertoca. Queda ja clar que passarem un altre curs preguntant-nos si Dembélé és realment un fora de sèrie en construcció o la mentida més sobrevalorada del nou mil·lenni. Debut tan dens i indesxifrable que l’últim de la filera, aquest Rafinha que suma mesos amb l’adeu assumit, va passar al capdavant de la colla en rendiment. I a sobre, la pilota no corre, ni es troben espais.

Quan som a mitjan agost, el futbol i el Barça marxen amb notòria vacil·lació. Per voluntat pròpia i desig expressat en aquesta eterna picabaralla entre LaLiga i la federació espanyola que resulta un ridícul sainet de lluita pel poder futbolístic. Organitzar una temporada com cal seria, teòricament, la tasca que tenen encomanada, però continuen incapaços de fer els deures. Encara queden setmanes per tancar el mercat i amb tal astracanada queda tot dit sobre la dubtosa professionalitat d’aquest negoci. Arrenca la competició després d’una discutible pretemporada, resumida per la insistència en perills més que sabuts. D’entrada, el parell de tombs pel món justificats per qüestions de mercat que han impedit treballar el conjunt i executar la famosa càrrega física com manen els cànons d’una planificació acurada. Per anar adobant, encara continuem amb l’excedent d’estoc al mig del camp que la direcció tècnica no despatxa. A última hora, cessió de Coutinho al Bayern, que no perd gaire en l’aposta. El fitxatge més car de la història marxa per la porta de servei sense que sapiguem si deixa alguna propina a canvi. I si voleu un xic més de sal, l’esperpent d’Ariedo Braida. Ni sabem per què va venir, ni què ha fet. Ell tampoc. Raons ignotes que la raó ignora, com la tossuderia amb Neymar, quelcom tan arriscat com jugar a la ruleta russa, un caprici inintel·ligible del qual ningú no es fa responsable. El futbol, diuen, no té memòria i hi ha gestors blaugrana que viuen feliços en la seva amnèsia. L’enorme gol d’Aduriz hauria de servir per traure la son de les orelles, però ves a saber. Tot és confusió en aquest Barça. I no és només fruit de trobar-nos a l’agost.