Com un nen petit, l’afi­ci­o­nat de l’Espa­nyol havia aga­fat el seu cali­dos­copi, aquell tub petit amb tres miralls al seu inte­rior que va dibui­xant diver­ses figu­res geomètri­ques simètri­ques. Un plaer per a la vista. L’har­mo­nia de l’equip durant les dues prèvies de l’Europa Lea­gue va car­re­gar d’opti­misme la parròquia blanc-i-blava i va fun­ci­o­nar de tal manera que la rea­li­tat del cali­dos­copi amb què s’observa aquests duels va ennu­vo­lar els sen­tits de grans i petits. Tot sem­blava preciós, i l’epíleg celes­tial de la clas­si­fi­cació euro­pea tenia la seva con­tinuïtat en forma de resul­tats durant aquest mes d’agost. La bona gestió de les ven­des de Mario Her­moso i Borja Igle­sias; la reducció del deute per la injecció de capi­tal del Grup Ras­tar i, fins i tot, les dues bones incor­po­ra­ci­ons de Matías Var­gas i Fer­nando Calero o la incor­po­ració d’un nou patro­ci­na­dor per a la samar­reta encara feia pujar més el suflé de l’opti­misme peri­quito. Un segui­dor massa acos­tu­mat a viure enmig del des­encís veia com el seu equip, la ins­ti­tució, li envi­ava mis­sat­ges posi­tius de manera recur­rent en un final de pri­mera mera­vellós i un estiu car­re­gat de dolçor infi­nita. El cali­dos­copi girava mos­trant múlti­ples colors que sem­bla­ven impos­si­bles, i així la mirada de tots es recar­go­lava en una ale­gria infi­nita en plena comunió amb l’entorn. L’estat hipnòtic era evi­dent fins que el Sevi­lla es va plan­tar diu­menge per tren­car el deco­rat i fer bai­xar a la rea­li­tat l’Espa­nyol. Una der­rota dura per l’embol­call d’opti­misme que s’havia creat al llarg de diver­ses set­ma­nes.

Era irreal l’estat de feli­ci­tat de l’Espa­nyol? És evi­dent que no, però la der­rota forma part del procés de cons­trucció d’un equip i molts els ha aga­fat des­pre­vin­guts. I ja sabem com es mouen els bio­rit­mes fut­bolístics. És la llei del pèndol. Del blanc al negre es pot pas­sar en un tan­car i obrir d’ulls. Mai s’ha soli­di­fi­cat un pro­jecte en ple agost ni s’ha gua­nyat mara­tons fent un pri­mer quilòmetre sublim i a tot gas. Cal dige­rir la rea­li­tat, i ara l’Espa­nyol (i els seus afi­ci­o­nats) sabem que té un bon equip però que està un graó per sota del Sevi­lla. El con­junt andalús és la imatge de futur que vol fer seu l’Espa­nyol. Un equip que porta des de l’any 2001, quan va tor­nar a pri­mera, imple­men­tant un pro­jecte sòlid que con­viu de manera rutinària amb les clas­si­fi­ca­ci­ons euro­pees. L’Espa­nyol l’ha tocat aquest any, i l’objec­tiu és fer-ho amb quo­ti­di­a­ni­tat. El Sevi­lla ha inver­tit 150 mili­ons en el seu nou pro­jecte espor­tiu amb onze altes. Això posa en relleu el salt entre l’Espa­nyol i un equip que llui­tarà per clas­si­fi­car-se per a la Cham­pi­ons fins a l’última jor­nada. Els dei­xe­bles de Gallego van fallar en els petits detalls. Els que fan gua­nyar par­tits: l’acti­tud a les àrees. Aquí el Sevi­lla va saber mos­se­gar un equip estèril en atac i pas­se­rell en defensa. El gol de Nolito és la mos­tra més fefa­ent d’això, i ben segur, en les pro­pe­res xer­ra­des de grup, Gallego hi posarà l’accent perquè no es torni a repe­tir. Més enllà d’això, l’Espa­nyol encara ha d’imple­men­tar molts auto­ma­tis­mes i treure suc d’un fut­bo­lista vital com ha de ser Fer­nando Calero, suplent con­tra els anda­lu­sos. Clau en par­tits com el de diu­menge per treure la pilota jugada des del dar­rere. Li fal­ten coses, a l’equip, és evi­dent; pri­mer, un davan­ter i més com­petència al late­ral dret. El procés acaba d’ini­ciar-se però Gallego té clar quin és el camí a seguir. Voler tren­car-ho tot per una der­rota a les por­tes de clas­si­fi­car-se per a la fase de grups de l’Europa Lea­gue, el pri­mer gran objec­tiu del curs, és tenir ànima de piròman. Cal tenir paciència, i en el fut­bol modern aquesta és una vir­tut que acos­tuma a donar els seus fruits. Només cal recor­dar la tem­po­rada ante­rior.