Mallorca, fitxatges i vacances
He passat l’estiu en una illa que em fascina: Mallorca. No només per una gastronomia hereva d’una terra cultivada amb estima i precisió –relatava George Sand, ja al primer terç de segle XIX–, no només per una illa que combina el sol i platja amb el turisme de natura de la serra de Tramuntana, sinó també perquè en obrir els seus mitjans de comunicació em permet entaforar-me a les pàgines d’esports sense el monopoli permanent que fa el Barça de l’agenda esportiva al Principat. Soc molt culer, però també necessito vacances!
Sincerament, i més ara que les pretemporades han passat a ser xous comercials, crec que la higiene mental que suposa passar l’estiu en algun indret allunyat de l’actualitat del Camp Nou és més necessària que mai. Sobretot, per la perspectiva que un pren del que passa a la capital, de les anades i vingudes de negociacions que s’han convertit en intranscendents per a bona part de la culerada, malgrat que alguns mitjans “de club” ens vulguin intoxicar. Si un abraça el Barça hereu de la crisi que va patir el 1908, per què ens importa Neymar?
Enguany, a Mallorca he gaudit del senderisme –superrecomanable la ruta des de l’anglòfil Deià fins al francòfil i modernista municipi de Sóller pel GR221–, de l’actualitat poliesportiva obrint els informatius locals i de les converses tranquil·les d’aficionats vermellons que tenen ben poques esperances amb un Mallorca acabat d’estrenar a primera i que compta amb un dels pressupostos més baixos de la lliga. Però la il·lusió els supera. Per cert, poca presència de japonesos malgrat que l’estiu ens va portar en Kubo –“poal en mallorquí”, em recordava la filòloga i vignerona Bàrbara Mesquida, just en començar la verema d’enguany–. Takefusa Kubo ha de reforçar un Mallorca faltat de gol, principalment, malgrat que en tres temporades a primera divisió (al Japó i a Espanya) ha registrat una mitjana golejadora de només 0,14 gols per partit.
De ben cert, estar a sa Roqueta m’ha allunyat de l’espectacle indigne que han protagonitzat el Barça, el PSG i un mercenari com Neymar Jr., egocèntric, narcisista i envoltat d’una colla d’amiguets i parents que esperen treure benefici de cada pas que fa. Gent que viu en relació simbiòtica amb el crac brasiler, perquè mentre que ell és coneixedor que no té traça als despatxos, d’altres saben que tot i no saber xutar una pilota poden ajudar-lo vestint-se de corsaris. I saben guionitzar l’actualitat amb la complicitat de la premsa amiga i les ganes boges del Barça per guanyar una nova Champions –atenció al grup que li ha tocat, que no serà gens fàcil– i les indicacions del patriarca de l’església messiànica que necessita tornar a comptar amb un apòstol fidel a qui pugui beneir com a successor.
Viure poc capficat en les trifulgues d’estiu del vestidor blaugrana et permet també recuperar aquells records d’infantesa quan Cruyff portava l’equip a Holanda i jugava en camps enfangats on s’inflava de fer gols. Quan la preparació de l’equip era una evolució in crescendo de la seva activitat, primer amb equips carregats de joves il·lusionats per acabar jugant amb un primera holandès per estrenar els fitxatges. Però el romanticisme de les pretemporades ja ha passat i a mig agost ja hem tornat a endollar-nos a la lliga. Aquest any, amb la sorprenent actuació de dos joves del filial, Carles Pérez i Ansu Fati. Que la comercialització del futbol no ens els espatlli. Esperem-ho!