Leo Messi ha parlat per als companys del diari Sport. D’entrada, felicitats als col·legues. I a continuació, un primer comentari: és una pena que no parli més sovint. El 10 s’ha fet gran i val la pena escoltar-lo. No és un futbolista més. És el capità del Barça i, a més, té una visió única del futbol. Per un servidor –i a diferència de qui pensa que Messi mai no diu res interessant– la mirada del millor no és irrellevant.

Tots els genis de la història de la humanitat, en la seva condició de genis, han destacat en la seva disciplina al mateix temps que, per incompresos, han patit contratemps en les relacions humanes. Posar-se a la seva altura és molt complicat. Posarem un exemple quotidià. Un geni del futbol, Johan Cruyff, i un de la cuina, Ferran Adrià, mantenien al voltant d’una taula unes converses apassionants. La resta dels mortals –malgrat tot, afortunats per viure-les– ens miràvem desbordats. El nivell convertia la qüestió, sovint, en incomprensible per als mortals. El seus caps –i, en aquest cas, les seves llengües– sempre han anat a una altra velocitat. Si em permeteu, un altre cas. Estaríem d’acord a considerar Pep Guardiola com el millor entrenador del moment? A banda de tenir talent i ser un gran treballador, coneix el seu món com pocs. Un dia, però, quan era tècnic del Barça, superat per les dificultats del càrrec, va acceptar incorporar un nou element al seu staff. Es tractava de Manel Estiarte, a qui coneixia per la seva activitat com a waterpolista. No formava part del seu cercle d’amics però va entendre que la seva aportació milloraria el producte final. La història ha parlat. Guardiola també s’ha fet acompanyar d’Estiarte a Munic i a Manchester. Entre les seves grans virtuts, una de molt especial: la mirada vital i esportiva de qui ha estat diferent a la resta dels companys de professió. Manel Estiarte, com a millor jugador de la història del seu esport, com a geni de la seva disciplina, mirava el que passava amb uns ulls únics. Des de l’egoisme de qui ha de ser el millor, per força, i des del lideratge de posar-se al capdavant d’un col·lectiu amb la necessitat de guanyar, un cop més, per no deixar de ser el número u. Quan Messi, Lewandowski o Agüero han baixat la mirada, Guardiola ha enviat Estiarte a parlar amb els seus cracs. Malgrat la diferència mediàtica, sentiments compartits. Espais per al debat, de tu a tu. A l’aigua i a la gespa, experiències repetides. La diferència del diferent, entesa. Que ningú entengui que reclamem el fitxatge de Ferran Adrià. Ni el d’Estiarte. Sisplau.

Tornem a la realitat. Ha parlat Messi de moltes coses però al final, extreta tota la palla, destaca una idea per sobre de totes les altres: el futbolista argentí vol guanyar. És culer. D’acord. Els diners són importants. Perfecte. Però la seva mentalitat, la que l’ha portat a ser considerat el millor futbolista de la història, prioritza transitar sempre sobre el cavall de la victòria. Està encertant el Barça de Josep Maria Bartomeu en les seves decisions? Els fitxatges d’aquests quatre darrers anys, han valgut la pena? El tracte als joves que pugen, ha estat el millor? Escoltar Messi és obligatori. I entendre’l, encara més.