La mirada de Messi

Leo Messi ha par­lat per als com­panys del diari Sport. D’entrada, feli­ci­tats als col·legues. I a con­ti­nu­ació, un pri­mer comen­tari: és una pena que no parli més sovint. El 10 s’ha fet gran i val la pena escol­tar-lo. No és un fut­bo­lista més. És el capità del Barça i, a més, té una visió única del fut­bol. Per un ser­vi­dor –i a diferència de qui pensa que Messi mai no diu res interes­sant– la mirada del millor no és irre­lle­vant.

Tots els genis de la història de la huma­ni­tat, en la seva con­dició de genis, han des­ta­cat en la seva dis­ci­plina al mateix temps que, per incom­pre­sos, han patit con­tra­temps en les rela­ci­ons huma­nes. Posar-se a la seva altura és molt com­pli­cat. Posa­rem un exem­ple quo­tidià. Un geni del fut­bol, Johan Cruyff, i un de la cuina, Fer­ran Adrià, man­te­nien al vol­tant d’una taula unes con­ver­ses apas­si­o­nants. La resta dels mor­tals –mal­grat tot, afor­tu­nats per viure-les– ens miràvem des­bor­dats. El nivell con­ver­tia la qüestió, sovint, en incom­pren­si­ble per als mor­tals. El seus caps –i, en aquest cas, les seves llengües– sem­pre han anat a una altra velo­ci­tat. Si em per­me­teu, un altre cas. Estaríem d’acord a con­si­de­rar Pep Guar­di­ola com el millor entre­na­dor del moment? A banda de tenir talent i ser un gran tre­ba­lla­dor, coneix el seu món com pocs. Un dia, però, quan era tècnic del Barça, superat per les difi­cul­tats del càrrec, va accep­tar incor­po­rar un nou ele­ment al seu staff. Es trac­tava de Manel Esti­arte, a qui conei­xia per la seva acti­vi­tat com a water­po­lista. No for­mava part del seu cer­cle d’amics però va enten­dre que la seva apor­tació millo­ra­ria el pro­ducte final. La història ha par­lat. Guar­di­ola també s’ha fet acom­pa­nyar d’Esti­arte a Munic i a Manc­hes­ter. Entre les seves grans vir­tuts, una de molt espe­cial: la mirada vital i espor­tiva de qui ha estat dife­rent a la resta dels com­panys de pro­fessió. Manel Esti­arte, com a millor juga­dor de la història del seu esport, com a geni de la seva dis­ci­plina, mirava el que pas­sava amb uns ulls únics. Des de l’ego­isme de qui ha de ser el millor, per força, i des del lide­ratge de posar-se al cap­da­vant d’un col·lec­tiu amb la neces­si­tat de gua­nyar, un cop més, per no dei­xar de ser el número u. Quan Messi, Lewan­dowski o Agüero han bai­xat la mirada, Guar­di­ola ha enviat Esti­arte a par­lar amb els seus cracs. Mal­grat la diferència mediàtica, sen­ti­ments com­par­tits. Espais per al debat, de tu a tu. A l’aigua i a la gespa, experiències repe­ti­des. La diferència del dife­rent, entesa. Que ningú enten­gui que recla­mem el fit­xatge de Fer­ran Adrià. Ni el d’Esti­arte. Sis­plau.

Tor­nem a la rea­li­tat. Ha par­lat Messi de mol­tes coses però al final, extreta tota la palla, des­taca una idea per sobre de totes les altres: el fut­bo­lista argentí vol gua­nyar. És culer. D’acord. Els diners són impor­tants. Per­fecte. Però la seva men­ta­li­tat, la que l’ha por­tat a ser con­si­de­rat el millor fut­bo­lista de la història, pri­o­ritza tran­si­tar sem­pre sobre el cavall de la victòria. Està encer­tant el Barça de Josep Maria Bar­to­meu en les seves deci­si­ons? Els fit­xat­ges d’aquests qua­tre dar­rers anys, han val­gut la pena? El tracte als joves que pugen, ha estat el millor? Escol­tar Messi és obli­ga­tori. I enten­dre’l, encara més.