L’estiu del Barça ha semblat un bar amb barra lliure, un desgavell presidit per les contradiccions directives. Sense criteri ni full de ruta, sense que el sorprès observador arribés a entendre què o qui marcava camí. Per esmentar-ne un entre la col·lecció d’exemples, en les quatre últimes campanyes s’han fitxat més de vint jugadors, normalment cars com el foc, dels quals només en continuen cinc. I d’ells, Arthur és l’únic que no ha tocat sostre, si és que Valverde no l’espatlla, entestat a traure la gent de la seva posició natural. Com De Jong, que devia creure’s al cim del model estudiat a l’Ajax i resulta que aquí ha d’indicar als companys on s’han de situar abans de la seva passada, senyal del descontrol tàctic en què vivim instal·lats. Sospitem que Bartomeu s’ha entestat a imitar Gaspart, l’home que anhelava quedar bé amb tothom. En espera de les factures pendents de pagar pel serial Neymar, encara hi ha gent de la junta que remou l’operació, com si desitgessin sortir més escaldats. Ben bé, no en traiem l’entrellat: per què els interessa tant? Qualsevol sap que a caixa no queda ni un ral i viuen amb el dèficit al coll. No és cosa de Messi, només. A l’argentí, segur, se’l podia convèncer dient-li sincerament que no hi ha diners per fitxar el seu amic i que el PSG, a veure si ho assimilem, és del tot hostil des que vam traure’ns Qatar de la samarreta. Al final, no deixaran altra opció que sospitar d’obscures raons. Si el Barça ha viscut anys en dependència total de Messi, ara el crac no té pèls a la llengua per indicar-los les seves aspiracions, consistents a seguir a casa sempre que gaudeixi de la comparsa necessària. En cas de noves frustracions, potser s’ho repensa. No cal fer gaires escarafalls, només demana el que li pertoca. El final de la seva carrera s’apropa i potser s’ha afartat de carregar el Barça sobre les seves espatlles, com si fos un Atlas mitològic. Fa anys que espera el cop de mà de directius i tècnics que no arriba mai. El lent declivi cansa, encara que siguis Ell.

Intranquil·litat allà on miris. Per exemple, aviat enderrocaran el Miniestadi, camí de l’oblit sense que cap junta, present o anterior, hagi estat capaç de donar-li vida i ús durant quasi quatre dècades, eterna assignatura pendent que els escassos sis mil espectadors de l’estadi Johan Cruyff impediran, en teoria, repetir. En la seva devoció de fer-nos veure blanc allà on l’evidència ensenya el negre, ara diuen que el vot electrònic universal no és fiable, negativa que només confirma el seu recel a perdre la cadira si tothom diu la seva, no el 40% habitual que consideren sota control. Tothom compra per internet, tothom cedeix la seva targeta de crèdit i ara resultarà que el sistema no val per elegir el nou president del Barça. Aquest serà el gran cavall de batalla dels propers mesos. O conformar-nos que el poder establert es perpetuï o acabar, per fi, amb la mania d’alguns de creure’s que aquest patrimoni emocional del país és propietat privada seva. No anem bé, però seria més estrany que el Barça funcionés com una seda quan els seus gestors protagonitzen aquesta variant d’estranya barra lliure. Ni ells mateixos saben què pretenen, però no patiu, que s’atorguen un notable quan redacten l’observatori del soci. No tenen àvia ni autocrítica, valor desconegut.