El descans del lleó indomable
Diu un proverbi africà que “un lleó no està preocupat per l’opinió d’un grapat d’ovelles’”. Una lliçó que ens explica la necessitat que té un guanyador de ser impermeable davant les critiques i l’entorn negatiu que l’envolta. La vida de Samuel Eto’o (Camerun, 1981) gira al voltant d’aquest proverbi africà. Una llegenda del futbol mundial que ha caçat èxits allà on ha anat i s’ha convertit en un golejador extraordinari. Un depredador que mai ha escoltat aquells que l’han criticat o han posat en dubte el seu instint. Ara que ha anunciat la seva retirada com a futbolista, val la pena fer un cop d’ull a una figura futbolística de primer nivell. Quan era un adolescent, Samuel Eto’o va debutar a la primera divisió camerunesa i, a quinze anys, es va posar per primer cop la samarreta de la selecció absoluta de Camerun. Un rècord de precocitat absolut. Una velocitat sideral, un olfacte golejador desenvolupat i un caràcter guanyador van cridar l’atenció d’un Real Madrid que fitxar-lo a només setze anys. El camí d’Eto’o mai ha estat fàcil i el seu començament a Europa n’és un bon exemple. Va aterrar a l’aeroport madrileny amb uns pantalons curts i unes xancletes, en una nit d’hivern, tot esperant un representant del club que mai va arribar. L’equip blanc el va cedir al Leganés i a l’Espanyol sense gaire èxit. Mentrestant, amb la selecció del Camerun, els Lleons Indomables, les coses rutllaven d’allò més bé. Va penjar-se al coll la medalla d’or dels Jocs Olímpics de Sidney 2000 i va guanyar dues copes d’Àfrica consecutives, el 2000 i el 2002, fent parella d’atac amb Patrick Mboma. Aleshores va arribar el seu gran moment quant a clubs. El Mallorca va apostar per un davanter amb molt bones qualitats, però sense una gran trajectòria al futbol espanyol. De seguida es va convertir en ídol del mallorquinisme a còpia de carreres vertiginoses i gols impossibles a tort i a dret. Va aixecar la copa del Rei en una temporada en què l’equip balear va obtenir un bitllet per jugar la Champions League. Ja el 2004 va arribar a Can Barça, envoltat d’una gran expectació. Cinc anys de gols, títols i rauxa al costat de Ronaldinho van fer revifar l’afició culer. No tot van ser flors i violes. En un partit a La Romareda, Eto’o va amenaçar d’abandonar el terreny de joc si els crits racistes d’un sector del públic no s’aturaven, tot demostrant el seu fort caràcter. Tres lligues, dues Champions i 129 gols van ser la fulla de serveis del camerunès, que va sortir del Camp Nou per la seva incompatibilitat amb Pep Guardiola. Mourinho el va acollir amb els braços oberts a l’Inter de Milà i, en una gesta impressionant, va aconseguir el seu segon triplet consecutiu amb dos equips diferents. A Milà s’hi va passar dos anys replets d’èxits i, del 2011 en endavant, la seva carrera ja va fer baixada. Primera a Rússia, dues temptatives a la Serie A i la Premier League després, Turquia com a penúltima destinació i Qatar per tancar la seva carrera. Un futbolista d’aquells que jugava amb el cor a la mà, que es lliurava del tot a cada jugada. Un golejador insaciable. Ara, a 38 anys, ha anunciat la seva retirada del futbol i s’ha guanyat així el merescut descans del lleó indomable.