L’estrena del Barça en la Champions no enamora, però vist el que els ha passat a alguns peixos grossos –empat i gràcies de l’Inter a casa, derrota del campió Liverpool a Nàpols i del Chelsea a casa contra el València– la temptació d’aprovar l’empat a Dortmund hi és. Però no és això. Ter Stegen explica l’empat al camp de Borussia i, sent bona notícia, no és el que cal esperar. Perquè l’empat és a zero i el Barça està sent molt poc esmolat a fora de casa, en contrast amb el nivell exhibit al Camp Nou.

I no es podrà dir que Valverde sigui poruc. El debut d’Ansu Fati de titular amb una hora interessant, el mig camp de toc amb Busquets, Arthur i De Jong i les primeres col·laboracions entre Suárez i Griezmann formen part del manual de defensa de l’estil tantes vegades reclamat. Tot plegat promet, però encara no cristal·litza. Tampoc la mitja hora de Messi –rebut amb por atàvica– per formar el nou trident atacant del Barça.

L’1-1 de Milà relativitza el 0-0 a Dortmund perquè quan els rivals perden punts l’aire que es respira sembla més net. Però el pas enrere de l’equip quan el rival colla i la freqüència de les emergències defensives no són bones dades. El Barça ha sobreviscut a l’estrena al camp d’un rival –s’ha de dir tot– de primera categoria. Però el potencial de l’Inter i el sorprenent i desacomplexat Slavia de Praga dibuixen un horitzó en la Champions que convé modificar ben aviat sense perdre de vista que la realitat del Barça és la d’un equip a mitja pretemporada.