Les botifarres més celebrades
Fer una botifarra per celebrar un èxit esportiu, o qualsevol altra cosa, no és precisament una mostra d’educació o d’esperit esportiu, però aquests gestos sempre s’acostumen a jutjar en funció de qui els fa i a qui van dirigits. La botifarra més celebrada en la història de l’esport segurament és la que va fer el polonès Wladyslaw Kozakiewicz en la final de salt de perxa dels Jocs Olímpics de Moscou, el 30 de juliol del 1980 a l’estadi Lenin. De fet, no va ser una botifarra, sinó dues, les que va fer Kozakiewicz durant una tensa final en què la nacionalitat dels protagonistes i el lloc on es va disputar va fer que tot el que va passar es llegís com un episodi més de la tensió que hi havia a Polònia en aquells moments. Aquella tensió acabaria amb la creació, poques setmanes més tard de la final olímpica, del sindicat Solidaritat, un autèntic contrapoder del govern polonès, sempre fidel als dictats de la Unió Soviètica.
La final de salt de perxa de Moscou va tenir dotze protagonistes. Sense els atletes dels Estats Units, pel boicot, la lluita havia d’estar entre els soviètics, els polonesos i els francesos. Aquell estiu el rècord mundial de salt de perxa s’havia batut quatre vegades –Kozakiewicz 5,72, Thierry Vigneron dues vegades 5,75 m i Philippe Houvion, 5,77–. Aquests tres homes, més el soviètic Konstantin Volkov, eren els principals aspirants a l’or olímpic en una final que es preveia molt disputada i que va acabar sent un passeig per a Kozakiewicz, que va saltar a la primera 5,35 m, 5,50 m, 5,60 m, 5,65 m, 5,70 m, 5,75 m i a la segona 5,78 m, millorant en un centímetre el rècord mundial. El francès Bellot i el polonès Klimczyk van fer tres nuls en 5,65 m. el polonès Slusarski i el francès Houvion en 5,70 m i Volkov, després de fer dos nuls en 5,70 m es va guardar el tercer intent per als 5,75 m. El públic que omplia l’estadi Lenin, amb una immensa majoria de soviètics, va estar xiulant i escridassant els rivals de Volkov, especialment Kozakiewicz, l’home a batre. La primera botifarra es va produir quan Kozakiewicz va passar 5,70 m a la primera. Encara no hi havia res decidit, però l’ambient estava molt carregat. La segona botifarra va arribar en els 5,75 m. Slusarski i Houvion ja estaven eliminats i a Volkov només li quedava un intent sobre 5,75, que també fallaria. El salt del rècord mundial sobre 5,78 m ja no tindria botifarra afegida. No feia falta. El gest del polonès va ser celebrat per tot un país, Polònia, i va ser durament censurat a l’URSS. L’ambaixador soviètic a Polònia va demanar que es retirés la medalla a Kozakiewicz i el govern polonès va defensar el seu atleta i va al·legar que el gest del seu campió s’havia degut a un espasme muscular, fruit de la tensió del moment. El 1987, Kozakiewicz, que el 1985 havia fugit a la RF Alemanya, va estar uns dies entrenant-se a Lloret de Mar i vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell. Així va recordar aquella final: “Estava furiós. El públic de Moscou és el pitjor del món. S’ha d’animar els atletes locals, però l’ambient aquell dia a l’estadi Lenin semblava el d’un camp de futbol, mai el d’unes proves d’atletisme.”