Rèquiem pels camps de sorra
Divendres 13 de setembre, el bisetmanari El 9 Nou publicava un extens reportatge a pàgina doble titulat “Camps de futbol abandonats o caiguts en l’oblit”, aprofitant que l’Atlètic la Cabra jugava aquella setmana el darrer partit al seu mític camp, l’Estadi Olímpic. L’amiga Laia Miralpeix va recórrer els 21 camps que, entre Osona i el Ripollès, han caigut en desús i en va explicar detalladament les causes. Per començar, doncs, posar en relleu que la premsa de proximitat sempre serà una font inesgotable de bons temes, profunds i amagats del focus mediàtic en aquest ecosistema que ha fet de l’esport un espectacle i ha fet presoners molts mitjans de la informació institucional que surt dels gabinets de comunicació de les grans organitzacions esportives.
Com a factor constitutiu de la nostra socialització, la pràctica esportiva radiografia els temps presents i es configura a partir de l’escala de valors de cada moment. La gent no vol xutar la pilota en camps de sorra, ja ni vol haver de saltar per sobre les clapes d’una gespa mal repartida. La gespa artificial, que va arribar a la majoria de camps gràcies al pla Zapatero, s’ha imposat en l’imaginari col·lectiu de tot futbolista amateur. En acabar la carrera, encara recordo la sensació d’haver de cobrir, per a aquest mateix bisetmanari, partits de regional sota un sol que esquerdava el cap i enlluernat per la sorra; no era anecdòtic, ningú es queixava i les pelades als genolls s’entenien com a part de l’ofici. Eren els temps del “corre, corre”, “pilota llarga, que l’agafi el davanter”, “ponla, ponla” i el “pit i collons”.
Recordo que poc després, els joves entrenadors començaven a llegir manuals que parlaven de José Mourinho i la seva manera d’entrenar. Em deien que s’explicava a la facultat i tot; però, certament, primer amb el portuguès i definitivament amb Josep Guardiola, el futbol es va fer més senyor. Més analític i, sens dubte amb en Pep, molt més delicat. Tothom va acabar jugant amb tres mitjos i tres davanters i, és clar, aquell pseudo-futbol posicional que es proposava a comarques també era incompatible amb els camps rústecs dels pobles. A veure, siguem sincers: aquells camps no eren hàbils per a una manera d’entendre el futbol que incorpora més metodologia –des de la base–, ni tampoc per atraure nous practicants en un moment que l’oferta d’oci i extraescolars s’ha multiplicat. Els camps de sorra són l’antítesi de la modernitat. Però, que romàntics!
En el reportatge d’El 9 Nou també se citava el camp del Montanyà, a Seva. Malgrat les inversions fetes al resort, el camp va començar a caure en desgràcia quan les pretemporades dels grans equips de primera divisió es van convertir en gires comercials per l’Àsia i els Estats Units. Al Montanyà vam conèixer el dream team de Cruyff quan encara et podies fer fotos pel carrer amb els cracs blaugrana, però també més endavant Kluivert, Saviola i els De Boer; vam veure créixer un jove Leo Messi, Oriol Riera i vam tenir llargues xerrades amb Pere Gratacòs. El Montanyà i el Barça van anar agafats de la mà durant molts anys; fins i tot va ser una de les estampes d’estiu més comunes i esperades pels ciutadans del sud d’Osona. Però la mercantilització del futbol, la monetarització de l’experiència també van condemnar l’activitat del camp. Igualment com va allunyar els esportistes dels seus aficionats: una altra gran conseqüència (negativa) de la modernitat.