Dijous, aquest col·lectiu tan heterogeni que tots sabem identificar com a societat civil va dir als governants que s’han de posar d’acord i treballar plegats si volem tenir uns Jocs Olímpics d’hivern l’any 2030 als Pirineus i a Barcelona. La política institucional no hi estava representada, si tenim la benevolència de no considerar com a tal Alejandro Blanco, president del COE.

El missatge és inequívoc i coincideix amb la realitat diària dels que, des dels segons i tercers nivells de les administracions, han de fer compatible la gestió diària per continuar fent rodar el país i les posicions de resistència davant la repressió que exerceix l’Estat. En el fons, l’acte de dijous va ser una posada en escena perquè, en un entorn còmode, la més alta autoritat espanyola en matèria d’olimpisme es comprometés en públic. Si volem Jocs el 2030 hem de tenir el COE –i les palanques d’influència a dins del COI– al nostre costat. Des d’aquest punt de vista, l’acte va ser un èxit, amb un matís. Ens hem de plegar a l’exigència de Blanco i de Samaranch fill: cooperació institucional i zero soroll. Qui presidiria la cerimònia inaugural del 2030 –un rei espanyol o un president de la República Catalana– no pot ser ara una prioritat.

Són temps en què res és fàcil. Encara menys ho serà, d’aquí a quatre dies, trobar l’equilibri entre la necessitat de mantenir el país en marxa i la voluntat d’exercir un ferm i permanent rebuig ciutadà i institucional a la sentència d’un judici polític.