El Barça s’exposa avui com un circ de dues pistes, amb escenari a la vista i unes bambolines d’incendi sostingut. Malgrat els culers només atenguin l’aparador del primer equip, el rerefons té tela. Paga la pena repassar la rebotiga amb algunes notícies dels darrers dies, novetats que, per variar, passen desapercebudes quan haurien de suscitar daltabaixos. Comencem: Griezmann va negociar amb el Barça 14 milions en comissions mentre encara jugava a l’Atlético. Un intermediari francès despitat, que va quedar fora del repartiment, ha filtrat els correus. Això, per no parlar d’altres delictes econòmics o fraus fiscals, exposats als mitjans com draps bruts al sol. La cirereta, òbviament, la indefensable relació d’amor, odi i vergonya aliena que mantenen amb Neymar, dins i fora dels tribunals. Seguim. Diuen que la samarreta de l’any vinent, un nou atemptat als símbols perpetrat amb el vistiplau dels gestors, s’inspira en el Barça de la gloriosa edat d’or. Un altre insult a la intel·ligència per gentilesa de Nike, tossuts en les excuses i bajanades mentre la junta cobra el taló i calla. Continuem. El Barça manté “negociacions avançades” amb “entitats financeres” per pagar l’Espai Barça. Els bancs compraran els futurs ingressos i el Barça sufragarà el deute a llarg termini, quedant a la vènia de mans alienes. Hauríem de parlar de frau al soci votant en referèndum, però no cal insistir. El cost ja ha augmentat 85 milions en confirmació del mateix president, dels 600 als 685 sense haver començat les obres. Tot, aparegut en els darrers dies. Tot, molt normal. Estem en les millors mans.

Com les de Valverde, és clar, l’home que convenia a tothom. A uns, els de dalt, per no formular preguntes, ni marcar perfil propi. Als de sota, per no collar-los gaire i no resultar-los antipàtic. Era un secret de domini públic que algun dia la inèrcia deixaria de fluir i ho ha fet just quan Messi reconeix que nota el pas del temps. Tranquils, en aquesta maregassa perenne, quan hagin de prendre alguna decisió es carregaran l’entrenador sense mirar més enllà. O intentaran arribar al mercat hivernal per distraure l’atenció. O esperaran a l’estiu, quan la nova ensopegada de Champions torni a agafar tothom per sorpresa, com si no fos previsible. Incendi a l’aparador i a la rebotiga sense que ningú es digni a fer de bomber. Si desxifrem el neguit que demostra la premsa amiga, ha emergit una distància irreconciliable entre directiva i la vella guàrdia de jugadors. La canallesca còmplice del desori vol carregar el neuler de les responsabilitats sobre el vestidor, acusat d’abandonar ambicions i responsabilitats. Mentrestant, tot suma, Puyol s’espolsa les puces i ofertes de sobre en espera de temps més tranquils, segurament amb altra gent de més confiança a la llotja. Per si faltava canvi per al duro, l’espera del matx era un lament per l’absència de Messi i d’un noi de setze anys, erigit en la bona nova dels darrers temps. L’única, gairebé. Després, veus el partit i es converteix en una nova ensarronada del Getafe guerriller, resolta amb una assistència de Ter Stegen i gol de Junior, per si faltava heterodòxia. Tot plegat, escenari, bambolines i l’obra en conjunt semblen teatre de l’absurd. De propina, ningú bada boca per estirar les orelles a Dembélé. Sort que es va guanyar a fora, la millor notícia.