Els límits de la paciència

L’Espa­nyol, amb Chen Yans­heng, ha fet de la paciència la seva millor vir­tut. El man­da­tari xinès no és una per­sona de ram­pells; tot el con­trari, s’ho pren tot amb calma. Un posat, aquest, que no s’ha de con­fon­dre amb la par­simònia. La diferència horària i els quilòmetres que sepa­ren Bar­ce­lona de Guangz­hou hi juguen a favor. La dis­tan­cia es el olvido, com diu el bolero, i és el remei a tots els mals que sac­se­gen la gra­de­ria. L’afició fora­gita les seves pors des dels seus seients del RCDE Sta­dium veient com el somni d’una tem­po­rada euro­pea s’escapa de les mans. No han tin­gut temps de degus­tar el menú i, més que fut­bol, viuen en cons­tant pati­ment. Tots els par­tits de casa han estat un veri­ta­ble cop per a la moral de la parròquia blanc-i-blava. La velo­ci­tat de pen­sa­ment d’un afi­ci­o­nat de car­rer o fins i tot d’un peri­o­dista no és la mateixa de qui pren les deci­si­ons. La passió de Chen pel fut­bol és dia­me­tral­ment opo­sada a la d’un abo­nat blanc-i-blau. David Gallego està en la diana de totes les crítiques i el seu futur és incert. Però, amb la mirada freda i analítica de Chen Yans­heng, no em juga­ria res que el suri­enc podrà aca­bar la tem­po­rada. Dir això és una teme­ri­tat. El moment actual no con­vida a l’opti­misme, tot el con­trari. La ins­tantània d’ara és devas­ta­dora i cruel des de qual­se­vol punt de vista. Ni des de les ofi­ci­nes de Guangz­hou ni els de Cor­nellà poden estar feliços amb el ren­di­ment de l’Espa­nyol. S’ha dila­pi­dat, en qüestió de set­ma­nes, el cas­tell de la il·lusió. Una cons­trucció que va cos­tar d’ele­var però que també va tenir les seves ziga-zagues emo­ci­o­nals. Ara mateix el para­digma en què es mou la versió ofi­cial del club és la creença en què el destí tor­narà a som­riure a l’Espa­nyol. Però aquesta lec­tura és esbi­ai­xada. Rubi par­tia de l’avan­tatge d’un bon coixí de punts i d’haver mos­trat bon joc. Gallego no té cap d’aques­tes dues car­tes a la mà. L’únic que el manté en el càrrec són els límits de la paciència de Chen i, per extensió, les con­sig­nes que li arri­bin des de la direcció espor­tiva. Un tècnic és els seus resul­tats, i aquests mar­ca­ran el destí del suri­enc. Gallego té dos match balls aquesta set­mana, con­tra el CSKA i el Mallorca, però la sen­sació és que tot li va en con­tra: pri­mer, els seus matei­xos juga­dors. Molts par­tits s’han llançat a la pape­rera per errors indi­vi­du­als. Una llosa que trenca en mil tros­sos qual­se­vol plan­te­ja­ment tàctic. Després, l’entorn incen­diat que ja no es creu la figura de Gallego ni se la creurà per la des­a­fecció i la falta d’empa­tia que s’ha aixe­cat entre afició i tècnic. La famosa frase de la Coca-cola i la cigar­reta el per­se­guirà per sem­pre més men­tre segueixi en el càrrec. Aques­tes són dues de les grans llo­ses que té el tècnic a la mot­xi­lla. El suri­enc té data de cadu­ci­tat. Un entre­na­dor sem­pre la té, però fa pinta que Gallego navega a con­tra­cor­rent. Té massa ele­ments externs que el tor­pe­di­nen, i així és difícil avançar. Però el fut­bol té lleis ines­cru­ta­bles i les ombres i la fos­cor es poden trans­for­mar en llum. Pot pas­sar. Res és impos­si­ble, però també hi ha el risc de con­ver­tir-se en Cons­tan­tin Galca. Un mort vivent a la ban­queta.