L’Espanyol, amb Chen Yansheng, ha fet de la paciència la seva millor virtut. El mandatari xinès no és una persona de rampells; tot el contrari, s’ho pren tot amb calma. Un posat, aquest, que no s’ha de confondre amb la parsimònia. La diferència horària i els quilòmetres que separen Barcelona de Guangzhou hi juguen a favor. La distancia es el olvido, com diu el bolero, i és el remei a tots els mals que sacsegen la graderia. L’afició foragita les seves pors des dels seus seients del RCDE Stadium veient com el somni d’una temporada europea s’escapa de les mans. No han tingut temps de degustar el menú i, més que futbol, viuen en constant patiment. Tots els partits de casa han estat un veritable cop per a la moral de la parròquia blanc-i-blava. La velocitat de pensament d’un aficionat de carrer o fins i tot d’un periodista no és la mateixa de qui pren les decisions. La passió de Chen pel futbol és diametralment oposada a la d’un abonat blanc-i-blau. David Gallego està en la diana de totes les crítiques i el seu futur és incert. Però, amb la mirada freda i analítica de Chen Yansheng, no em jugaria res que el surienc podrà acabar la temporada. Dir això és una temeritat. El moment actual no convida a l’optimisme, tot el contrari. La instantània d’ara és devastadora i cruel des de qualsevol punt de vista. Ni des de les oficines de Guangzhou ni els de Cornellà poden estar feliços amb el rendiment de l’Espanyol. S’ha dilapidat, en qüestió de setmanes, el castell de la il·lusió. Una construcció que va costar d’elevar però que també va tenir les seves ziga-zagues emocionals. Ara mateix el paradigma en què es mou la versió oficial del club és la creença en què el destí tornarà a somriure a l’Espanyol. Però aquesta lectura és esbiaixada. Rubi partia de l’avantatge d’un bon coixí de punts i d’haver mostrat bon joc. Gallego no té cap d’aquestes dues cartes a la mà. L’únic que el manté en el càrrec són els límits de la paciència de Chen i, per extensió, les consignes que li arribin des de la direcció esportiva. Un tècnic és els seus resultats, i aquests marcaran el destí del surienc. Gallego té dos match balls aquesta setmana, contra el CSKA i el Mallorca, però la sensació és que tot li va en contra: primer, els seus mateixos jugadors. Molts partits s’han llançat a la paperera per errors individuals. Una llosa que trenca en mil trossos qualsevol plantejament tàctic. Després, l’entorn incendiat que ja no es creu la figura de Gallego ni se la creurà per la desafecció i la falta d’empatia que s’ha aixecat entre afició i tècnic. La famosa frase de la Coca-cola i la cigarreta el perseguirà per sempre més mentre segueixi en el càrrec. Aquestes són dues de les grans lloses que té el tècnic a la motxilla. El surienc té data de caducitat. Un entrenador sempre la té, però fa pinta que Gallego navega a contracorrent. Té massa elements externs que el torpedinen, i així és difícil avançar. Però el futbol té lleis inescrutables i les ombres i la foscor es poden transformar en llum. Pot passar. Res és impossible, però també hi ha el risc de convertir-se en Constantin Galca. Un mort vivent a la banqueta.