En el terreny polític, les urgències per refer la unitat d’acció per l’últim 11-S i, ara, davant la imminència de la sentència del Suprem ens posen sobre la pista de les dificultats que comporta anar apedaçant aquesta unitat entre militants d’una mateixa causa que tenen visions diferents de com arribar a l’èxit. Una realitat que és del tot aplicable al Barça, a propòsit de les declaracions de Gerard Piqué a Getafe, interpretades com una crítica a la junta directiva per haver subministrat interioritats a un mitjà de comunicació amb la finalitat de desacreditar la plantilla.

Les divergències de criteri són consubstancials a la convivència durant llargs períodes de temps. Poden ser reconduïbles, però quan deriven en friccions –que, en futbol, si no es guanya i no es juga bé és fàcil que sorgeixin– erosionen, deixen marca.

El que no sembla propi d’una organització multinacional com és el Barça és que aflori un clima de desconfiança entre els gestors nomenats pels propietaris i els seus treballadors més qualificats. La història blaugrana és plena de polaritzacions que tenen un efecte perniciós perquè només serveixen per empènyer el Camp Nou a prendre partit per una de les parts, a dividir-lo. És devastador.

La trobada entre Bartomeu i Piqué és imprescindible. Per situar cadascú en el paper que li toca però, sobretot, perquè avui el Camp Nou pugui estar pel que ha d’estar quan la pilota comenci a rodar contra l’Inter. La unitat d’acció no pot ser només retòrica.