Que volàtil i curtterminista és el futbol... Quan Valverde va substituir Suárez per Ansu Fati contra el Vila-real, un sector del Camp Nou el va xiular. Vuit dies després, enrabiat, l’uruguaià materialitza la remuntada contra un rival duríssim com l’Inter, que situa el Barça en el bon camí en la Champions. De Suárez mai no se’n pot discutir l’esforç, però si el Camp Nou jutja amb severitat i aconsegueix una reacció com la d’ahir, benvinguda exigència.

Les victòries cooperen amb el creixement col·lectiu i, per tant, cal saludar la d’ahir. El trident del Barça no està ni prou en forma, ni prou fi, ni precís. Necessita ajudes. I si el rival desconnecta els puntes del mig del camp, en surt una primera part com la d’ahir, que a partir del minut 20 va estar més a prop del 0-2 que de l’empat gràcies a una transició esmolada i a un jove, Lautaro, pur desequilibri. Ens hi estem acostumant.

I ajudar el trident és moure el dibuix i l’alineació, en l’intermedi si cal. Canviar un mig centre (Busquets) per un mitjapunta guerrer (Arturo Vidal) va tenir com a efecte enfonsar l’Inter a prop del seu porter i invitar De Jong i Arthur a col·laborar intensament. I Conte, com la resta d’entrenadors, també haurà de preveure la possibilitat que, si perdonen, aquest Barça en fase constructiva, que vol ser responsable i orgullós però que no enamora, sigui capaç de regirar partits que comença a remolc amb un parell d’esgarrapades dels seus veterans –però resolutius– fars.