La fórmula, ja se la saben
El Barça de Guardiola no tornarà. Aquell equip era una màquina de fer futbol perfectament greixada perquè, com sempre recorda el tècnic català, van coincidir una sèrie de jugadors fantàstics que van saber aplicar a la perfecció sobre la gespa la idea que els va inculcar des de la banqueta. Xavi, Iniesta i Busquets, possiblement tres dels millors migcampistes de la història estaven en plenitud, la banda dreta era tota per a l’incomparable Dani Alves, Puyol i Piqué combinaven a la perfecció a l’eix defensiu i Messi es desfermaria com un futbolista únic, el millor del món, i com un golejador implacable. I els davanters que l’acompanyaven s’hi entenien perfectament i, la majoria d’ells, van acceptar el seu rol de secundaris sense renunciar a la seva dosi de protagonisme amb magnífiques actuacions que quedaran en la memòria dels barcelonistes. Jugadors com ara Henry, Eto’o, Villa i Pedro també van ajudar a crear el millor Barça de la història.
Amb el pas del temps, lògicament, aquell equip va anar desmembrant-se, no així el cicle guanyador del Barça, que va tenir continuïtat amb Tito Vilanova, Luis Enrique i ara amb Valverde. Tots ells, però, han hagut de conviure amb el record d’aquell equip de Guardiola i amb un creixent debat sobre l’estil i la bellesa del joc. És un peatge que han hagut de pagar perquè, quan hom descobreix l’excel·lència, conformar-se amb menys sempre costa. És innegable que tots i cadascun d’aquests entrenadors han introduït matisos al joc de l’equip perquè les plantilles i els perfils d’alguns jugadors són diferents. La idea principal, però, amb menor o major mesura s’ha respectat. Pels més nostàlgics, potser massa poc, i troben a faltar millor joc de posició i possessió i pels que mai veuen en el joc un valor afegit ja es conformen amb seguir guanyant.
L’equip actual té molt bons jugadors, alguns de magnífics, però el seu futbol està més discutit que mai. La primera meitat de Pamplona i tot el partit de Granada estan, possiblement, entre els cinc pitjors moments del Barça de Valverde. Nul·la resposta futbolística a la pressió rival, cap idea ni capacitat de desequilibri i una indolència sobre la gespa intolerable. No s’espera que es repeteixin actuacions com aquestes si ens creiem els jugadors quan diuen que els està costant arrencar per culpa d’una pretemporada erràtica amb dues gires, pel Japó i els Estats Units. No se li demana, a aquest equip, que jugui com el de Guardiola, perquè és impossible, però sí que intenti arribar a assemblar-s’hi el màxim possible. I això implica seguir treballant intensament tàcticament però sobretot un canvi d’actitud que potser als més veterans els costarà d’acceptar. Però és així.
Aquest Barça ja no es pot permetre el luxe d’afrontar alguns partits a veure-les venir i jugar amb el rellotge, confiant que la seva qualitat individual acabarà marcant la diferència o que Messi ho resoldrà amb una genialitat. Per guanyar, i fer-ho bé, el Barça necessita millorar el seu joc però sobretot fer una cura d’humilitat i entendre que, sense intensitat i sense fer una bona pressió avançada i col·lectiva, seguiran sent vulnerables com a equip. La fórmula, se la saben de sobres. Però cal aplicar-la en cada partit i no a la carta.