Després de tres temporades assajant amb èxit creixent la fórmula de lliga regular pura, play-off de quarts i final a quatre, l’Eurolliga fa un pas més ampliant la competició a 18 (34 jornades de fase regular). La de bàsquet és la primera competició continental de clubs que pren la dimensió d’autèntica lliga continental, amb una dimensió i una categoria que per ella mateixa omple la temporada de qualsevol equip.

En paral·lel al seu creixement i també del retorn econòmic que proporciona als clubs, s’ha anat constituint una classe d’elit que formen els equips que acaparen presències en les finals a quatre, el CSKA (9 intervencions de les 10 últimes), el Madrid (7) i el Fenerbahçe, present en les cinc últimes. Que clubs amb la mateixa tradició i potencial que el Barça, el Panathinaikòs, l’Olympiacòs o el Maccabi hagin caigut d’aquesta elit il·lustra en quina exigència es mou l’Eurolliga.

El Barça, que en l’edició passada va arribar als quarts per primera vegada des del 2016, aspira a fer un pas més i entrar en el selecte club dels quatre millors, del qual el va apartar l’Efes, justament el seu rival en l’estrena d’avui. De plantilla, no n’hi falta. D’entrenador, tampoc. Aquesta vegada, el club ha aprofitat escletxes de mercat i conjuntures que li han estat propícies per aplegar el bo i millor del que hi havia disponible, i fins i tot alguna peça tan dominant com Mirotic, que no semblava a l’abast de cap club europeu. Ara la feina és convertir una gran plantilla en un gran equip.