L’EDITORIAL
Deixem-los que treballin
En els partits que han disputat entre dimecres i dijous, els tres equips professionals del futbol català han viscut episodis que remeten a l’extrema exigència a la qual són sotmesos jugadors i tècnics. A vegades l’entorn del futbol espectacle oblida que jutja persones que, com qualsevol de nosaltres, no rendeix al cent per cent cada dia a la feina. I sí, malgrat tots els condicionants que els envolten d’un entorn de treball privilegiat, són éssers humans.
Dir-ho no és ser acrític. Al contrari, si la responsabilitat es paga amb salaris d’un altre món, l’exigència no pot ser menor. Però és que a Luis Suárez se li va escapar un renec quan el Camp Nou celebrava el seu primer gol contra l’Inter. Vuit dies abans l’havia xiulat en ser substituït per Ansu Fati. Suárez segurament es va equivocar en la gestió de la seva lesió i operació a final de la temporada passada. Té molèsties i no està en plena forma, però s’hi posarà i acompanyarà amb rendiment l’esforç que mai no estalvia.
Dijous, a Moscou, Wu Lei i Campuzano van anar a celebrar els seus gols abraçant-se de manera molt ostensible amb el discutit David Gallego, un tècnic a qui han de deixar treballar amb la pressió que li correspon, no més. I a Girona, Montilivi xiulava Unzué quan feia un canvi, perquè l’equip patia amb el 2-1, i dos minuts després feia l’onada amb el 3-1. Fins i tot a l’octubre, gairebé en pretemporada, la tolerància amb la derrota és mínima, però la pressió ha de ser la que toca. Si és excessiva, no es pot treballar.