A vegades hi ha noms que, per si sols, són notícia. És el cas de Yasmina Alcaraz. De fet, no et conec més enllà de referències creuades a partir d’amics comuns. Però, quan he furgat en la teva carrera m’he adonat de la importància que té la teva figura en un món tan masculinitzat com l’esport: en el teu cas, el bàsquet. Malgrat majoritàriament haver vist l’esport des de la tribuna de premsa, he tingut la sort de reflexionar llargament sobre el paper de l’arbitratge amb companys que portaven el xiulet a la boca. En especial, amb l’amic Jordi de San Eugenio, basquetbolista enamorat i gironí de cor, que ha escrit un article molt interessant a la Revista Internacional de Deportes Colectivos titulat “Los nuevos activos del árbitro de baloncesto: poder blando, empatía y comunicación”, que ens ajuda a situar el rol de l’arbitratge al segle XXI.

Tinc la sensació que aquells qui heu decidit fer de l’arbitratge la vostra vida professional heu fet sacrificis moltes vegades infravalorats per esportistes i espectadors. Renúncies en l’àmbit professional i personal, moments de solitud que no sempre són compensats per portades de diari i titulars que alabin la vostra feina, en el teu cas, a sobre del parquet. L’àrbitre sempre és protagonista quan el periodista té la sensació que l’ha espifiada i ha esguerrat el partit. Les àrbitres heu estat protagonistes per les esbroncades que rebeu d’una graderia plena de testosterona i comportaments patriarcals; vagi per endavant que, en el cas del bàsquet, teniu més recorregut que en altres esports en això de la igualtat de gènere –i més tu, després de formar part de la primera tripleta femenina que va xiular un partit professional masculí–, però que encara queda molta feina per fer.

Sincerament, ser la quarta dona que arriba a arbitrar partits d’ACB és un luxe, però també implica una gran responsabilitat. Agafar el relleu de Pilar Landeira, Anna Cardús i Esperanza Mendoza no és senzill. Però la genètica d’aquella dona que amb catorze anys ja va decidir que volia bregar amb el conflicte, l’herència familiar i l’excel·lent gestió emocional que desplegues sobre la pista són elements que ens permeten endevinar el futur rol que tindràs per revertir les maleïdes estadístiques: les dones només representen el 25% de llicències del comitè d’àrbitres de la FEB. A la universitat hem parlat molt dels “lideratges femenins”; de fet, el més acurat seria dir que el lideratge no ha de tenir gènere. Però, partint de la revisió d’aquest soft power aplicat a l’esport, i teoritzat per l’amic San Eugenio, no crec equivocar-me gaire si afirmo que quan les dones us poseu un xiulet a la boca la vostra gestió del conflicte (tangibles i intangibles) acaba sent més refinada i delicada. Sabeu el que us hi jugueu.

Aquests últims anys, Girona torna a ser terra de bàsquet. La província incorpora una gran i nova ambaixadora. Sobretot, perquè el qualificatiu ambaixadora no només es forja en la potestas atribuïda, sinó que s’ha de cercar en aquella auctoritas adquirida a través de l’esforç i la perseverança, assentada en una bona comunicació emocional amb els públics. I, és clar, sobre la base d’una bona formació. Felicitats per l’ascens, Yasmina, i també al comitè català per la bona feina que fa en formació en els darrers temps.