Ha arrencat la lliga femenina de bàsquet i en aquests primers compassos ja s’entreveu que aquesta temporada xalarem molt. La competició, sens dubte, ha guanyat en qualitat. Hi continua havent dos equips que encara estan un graó per sobre de la resta –l’Spar Citylift de Girona i el Perfumerías Avenida de Salamanca–, però les diferències es minimitzen i hi ha clars aspirants a trencar aquesta hegemonia. Després d’anys de perdre múscul en detriment d’altres lligues europees, la competició estatal recupera prestigi. Són peces de dominó que van caient una darrere l’altra: el bàsquet femení aconsegueix èxits, els pavellons s’omplen, els mitjans de comunicació hi posen més atenció, els clubs guanyen abonats i pressupost, hi ha un efecte crida de jugadores importants... i la bola de mica en mica es va fent gran. No tan de pressa com molts voldríem, però evidentment l’evolució és més que positiva.

Pel que fa als equips catalans, els reptes que es presenten són molt llaminers. El Sedis Cadí ja ha presentat credencials per donar qualsevol tipus de sorpresa. Per ara a la lliga, dos victòries en dos partits i un final excels aquest darrer cap de setmana, amb dos triples consecutius de la gironina Georgina Bahí, a pocs segons del final, que van donar la victòria quan semblava tot perdut i que van fer vibrar el Palau Municipal d’Esports de la Seu d’Urgell. A part, enguany l’equip lleidatà tindrà l’al·licient de competir per primera vegada a Europa i haurà de saber gestionar el sobreesforç de disputar l’Eurocup amb una plantilla limitada d’efectius. Però la il·lusió i la capacitat de treball d’aquest equip estan més que acreditades.

Per l’altre costat tenim l’equip de moda, l’Spar Citylift de Girona. Sens dubte, el club ha format el roster més potent de la seva història, amb noms propis que són autèntics referents del bàsquet, amb Laia Palau, Sonja Petrovic, Adaora Elonou i Brittney Sikes al capdavant, i que ja ens ha regalat el primer títol de la temporada, obtenint la supercopa contra l’etern rival, l’Avenida. Amb una diferència abismal respecte a d’altres temporades: l’equip ha perdut tots els complexos. Abans, en els enfrontaments contra l’Avenida, es tenia la sensació que, més enllà de fer-ho tot bé i de posar-hi tot el cor –que sempre s’hi posava–, no n’hi havia prou. Ara l’equip desprèn autoconfiança –que no és el mateix que autocomplaença– i mira cara a cara el rival sabent que les seves possibilitats van molt més enllà d’un cop de sort. Un pas més en actitud i en mentalitat guanyadora que ja estan incrustades en l’ADN d’aquest equip, que encara no està configurat al 100%. Però els primers tastets que ens ha ofert han estat senzillament deliciosos. I les postres seran poder gaudir de l’Eurolliga, una competició per disfrutar i per seguir creixent. Doble regal per a una afició que va en augment exponencialment. Feia temps que Fontajau no feia tant de goig. I que ho estigui provocant el bàsquet femení és un èxit doble. Perquè en l’esport femení res és regalat i tot, absolutament tot, s’aconsegueix amb un sobreesforç.