Un campió per al país veí
El noi que aixeca el puny a la foto és Jan Solans (Matadepera, 1997). Si un cop sabut això no et revoltes, si no se’t regiren els budells, no caldria que continuessis llegint.
Solans és el campió del món júnior de ral·lis des de diumenge passat. Un títol mundial d’una categoria de formació que no es sinònim d’un futur de portes obertes en el mundial. No obstant, és una fita molt notable en l’automobilisme català que, una vegada més, no hem pogut o sabut capitalitzar.
Cou encara més que qui s’endugui la glòria de la foto sigui Manuel Aviñó, el president de la Federació Espanyola d’Automobilisme. El mateix que en una lamentable carta pública va considerar “fora de lloc” que el protocol del GP de F-1 del 2018 al circuit de Barcelona-Catalunya inclogués justament l’himne i la bandera oficial de Catalunya... com es feia des del 1991 sense queixa. És clar que fa 28 anys érem només avars catalans de peix al cove i no rebels, sediciosos i terroristes.
Dol, per sobre de tot, que ens hàgim deixat prendre Jan Solans. Quan un jove esportista despunta, busca l’entorn més favorable per progressar. Jan Solans el té perfectament identificat en el seu germà Nil. Però no n’hi ha prou, perquè els esports del motor són caríssims, i aquí va aparèixer la federació espanyola per posar en marxa un programa anomenat Rallye Team Spain, dotar-lo de recursos econòmics i humans i aixoplugar els germans Solans i un altre pilot castellà, Efrén Llarena. Una iniciativa promocional seriosa, per ajudar que el talent pugi els últims graons cap als (pocs) equips oficials d’una especialitat en crisi. Es pot aplaudir amb les orelles o veure-ho des d’una altra òptica: que amb diners ja es pot...
Diners, sí, diners. L’infrafinaçament català és sempre un refugi vàlid perquè respon a una realitat palpable, creixent, negada només pels cavernícoles i amb un recorregut històric que fa feredat. Infrafinançat el govern, els departaments i, en el cas de l’esport, la secretaria general, les federacions... tot. Aquest problema ve d’allà, però aquí tampoc podem presumir. Anar tirant mesos i anys amb pressupostos prorrogats no ens ho permet. Les pròrrogues són nefastes quan creix la recaptació –hi ha diners a la caixa sense destinació– i també quan decau, perquè no es pot fer front als compromisos.
I, un cop formulada l’autocrítica, realment no som un país capaç d’acompanyar la projecció d’esportistes tan qualificats en una disciplina que havia estat de referència a Catalunya i que està morint d’inanició? Només cal recordar les inscripcions de més de 100 equips dels ral·lis del campionat català fa dues i tres dècades i comparar-les amb les actuals.
En temps difícils, sota tanta pressió, ser clarivident es fa complicat. Però hem de decidir d’una vegada si som capaços de, mantenint l’objectiu final, aprofitar les oportunitats que sorgeixin en un itinerari que no sembla curt i no regalar més Jans Solans a qui no ens vol cap bé, més aviat al contrari.
En el seu estirabot del 2018, Manuel Aviñó acusava el Circuit “d’una evident utilització de la capacitat comunicativa pública de l’esport per al llançament de missatges polítics”. És clar, l’enorme llençol rojigualdo que exhibeix a la foto és un innocu símbol institucional. La impunitat del poder...