A la novel·la, curteta i de bon llegir, El bell estiu, l’escriptor i filòsof torinès, Cesare Pavese (1908-1950), proclama que “la vida, sense contrastos, és cosa trivial”. M’agafo a la idea per combatre la ràbia. Mentre una pantalla m’ensenyava els carrers de Barcelona i altres ciutats catalanes amb contenidors encesos i els antidisturbis atonyinant manifestants, a la pantalla del costat veia de reüll com la roja es classificava per a l’Eurocopa amb un gol in extremis. Mentre a Brussel·les el Parlament Europeu impedia l’entrada a l’eurodiputat electe Carles Puigdemont, a Londres el president de la Cambra dels Comuns, John Bercow, afirmava sense embuts que l’expresident de Catalunya “seria extremadament benvingut” a Westminster. Uns dies abans, els Castellers de Vilafranca exhibien l’estelada en un partit de l’NBA a San Francisco i, l’endemà, un paraca de l’exèrcit espanyol sobrevolava la Castellana de Madrid amb una rojigualda enorme, per donar color a la desfilada militar del 12-O, i quedava grotescament penjat d’un fanal. Gran metàfora. Dies de contrastos i sentiments a flor de pell... En aquest context d’enrabiada, dimecres, mentre visionava el ridícul vídeo/nyap promocional editat pel govern espanyol, amb un càsting d’estrangers residents cantant les excel·lències de l’autoproclamada Spain everybody’s land, algú m’observa que ja fa 15 anys del debut de Leo Messi en partit oficial amb el Barça. Va ser el 16 d’octubre del 2004 a Montjuïc contra l’Espanyol. Tenia 17 anys. Una bona excusa per parlar de futbol...

Leo és el millor que ens ha passat en els 120 anys d’història del club. Cap jugador m’ha fet, ni em farà mai, tan feliç. Gratitud eterna. El Barça de Messi (entrenat per Guardiola) ha estat el millor equip de la història del futbol. Ho tinc claríssim i amb això em basta i sobra, tot i lamentar profundament el dèficit –irrecuperable– de Champions amb què se saldarà el seu enorme llegat. Com a mínim, hauríem d’haver-ne guanyat tres més. Contrast imperdonable.

Seguint amb la idea del contrast, què hem de dir del canvi radical del rol d’Ivan Rakitic. De ser un dels intocables a carn de banqueta, sense cap raó futbolística que ho justifiqui. La foto (viral) del croat caminant sol per l’autovia, el dia del bloqueig de l’aeroport del Prat, retrata el futbolista caigut en desgràcia a qui volen vendre per rescabalar, en certa mesura, el desajust econòmic provocat pel fitxatge, caríssim i equivocat, de Griezmann. El tema és que, en les dues temporades precedents, Valverde ha cremat Rakitic i Busquets. El que tocaria ara és dosificar-los bé perquè, amb ritme competitiu i el to adequat, tots dos continuïn sent peces clau. Perdre Rakitic ens debilita.