La concentració d’activitat esportiva en el cap de setmana és una circumstància més de l’anomalia democràtica que viu el país. No és cap parèntesi perquè no n’hi pot haver ni n’hi haurà fins que no s’albiri una solució política. Pep Guardiola, un dels portaveus més potents i escoltats que tenim al món, apel·la a la mediació internacional, bo i sabent que fins ara les institucions europees i mundials no han passat de considerar que és un afer intern de l’Estat espanyol. Sap Guardiola i sabem tots que no canviaran d’opinió fins que vegin en risc algun dels seus interessos, sobretot econòmics.

Cal paciència i tot el seny que van demostrar mig milió de catalans divendres a Barcelona mentre va ser de dia. Quan es fa fosc els carrers són presa dels delinqüents, dels rebentadors. No són independentistes violents; són violents i prou. Entre altres raons, perquè crida l’atenció l’absència de simbologia independentista entre els protagonistes dels aldarulls.

No és un parèntesi, perquè tampoc tenim cap certesa que l’esport del cap de setmana no es veurà afectat. Reprovant la violència als carrers, ens haurem d’acostumar a conviure-hi mentre no es calmin els ànims i afluixi la tensió. L’esport pot ser novament un element terapèutic, un espai per dissipar boires, un espai de gaudi del qual tenim dret a disfrutar. Perquè el moment és crític però no el podem abordar només amb blancs o negres. Avançar també consisteix a gestionar les pròpies contradiccions.