Les futbolistes de la primera divisió femenina han convocat vaga indefinida a partir del 16 de novembre. Que després de 18 trobades en un any no hi hagi hagut cap acord és una dada que justificaria per si mateixa la convocatòria de vaga. Però és que, a més, els objectius són tan de mínims que l’encallada en la negociació es fa poc comprensible. La lliga no és una competició professional, per bé que hi ha clubs amb jugadores i dinàmiques de treball que ho són al cent per cent, però que en una competició que tothom ven, promociona i vol expandir els clubs al·leguin que no són capaços de garantir un salari mínim de 20.000 euros bruts anuals li atorga un caire de peus de fang preocupant i que contrasta, per exemple, amb la pugna inacabada per la titularitat d’uns drets audiovisuals que algun retorn haurien de tenir per als clubs.

Dit això, s’ha de reclamar que les jugadores sàpiguen treure profit de l’ús del dret de vaga, tant si s’acaba exercint com si la convocatòria acaba per ser la mesura de pressió definitiva per subscriure un conveni de mínims. No són bons senyals la dispersió de l’afiliació –si bé l’AFE és molt majoritari, el novell Futbolistas-ON i fins i tot la UGT s’han assegut a la taula– ni tampoc que el Barça, el Tacón (futur Real Madrid) i l’Athletic Club no estiguin adherits a l’associació de clubs (ACFF), si bé el conveni, com que és sectorial, també seria vinculant per a ells. No arribar a un acord seria, sobretot, una discriminació més.