Pablo Machín i Cary Grant

La tem­po­rada de la il·lusió s’està con­ver­tint en una marató de pati­ment. L’Espa­nyol s’ha encar­nat en Cary Grant a Per­se­guit per la mort, aquell fabulós film d’Alfred Hitch­cock en què el guió tre­pi­dant i elèctric deixa sense alè l’espec­ta­dor. Així està l’Espa­nyol, damunt d’un cavall ano­me­nat sus­pens. No hi ha marge tem­po­ral per aga­far aire. No és temps de pen­sar, sinó d’actuar i cap­gi­rar el rumb. Aquest neguit cons­tant està ínti­ma­ment rela­ci­o­nat amb la deli­cada situ­ació en la lliga: penúltim amb vuit punts. Un moment crític que no con­vida a fer gai­res esca­ra­falls ni a mirar la tem­po­rada amb gaire pers­pec­tiva. El dia a dia marca l’agenda i enco­ti­lla les emo­ci­ons. L’exem­ple més diàfan és la set­mana que s’ha aca­bat de tan­car. Ha estat fantàstica: dues victòries i, de retruc, el premi del lide­ratge de grup en l’Europa Lea­gue. Millor no es pot fer. Però la ben­zina emo­ci­o­nal la marca la lliga i l’afi­ci­o­nat no té temps de gau­dir i degus­tar el viatge pel Vell Con­ti­nent. La com­pe­tició esta­tal fun­ci­ona com el rellotge de la consciència. El segui­dor té memòria i sap que les bra­ses de l’infern han escal­fat a l’Espa­nyol en massa oca­si­ons en aquest mil·lenni.

És un moment d’intros­pecció màxima per a un club que, ahir, va arri­bar als 119 anys història. Con­ti­nua dem­peus i arre­lat al ter­ri­tori amb aque­lla mirada imper­tor­ba­ble. Veu com Pablo Machín ha impreg­nat l’equip d’un nou aroma com­pe­ti­tiu i ha ampliat la base d’efec­tius de l’equip amb múlti­ples rota­ci­ons. El de Sòria sem­bla pro­gra­mat per entre­nar aquest equip. L’ADN blanc-i-blau sem­pre s’ha mogut amb els bio­rit­mes de l’esforç, la per­se­ve­rança i una constància impreg­nada a foc sobre la seva pell cen­tenària. Mai ho ha tin­gut fàcil, tot el con­trari, i el peri­ple de Machín per les ban­que­tes és d’aquells de picar pedra. I el seu estil de joc com­ba­tiu té aroma de José Anto­nio Camacho, Paco Flo­res o Miguel Ángel Lotina. Pau­sat i directe a la sala de premsa i metòdic a la banda (sem­pre amb la seva inse­pa­ra­ble lli­breta) s’ha gua­nyat el res­pecte de l’afi­ci­o­nat blanc-i-blau sense aixe­car la veu. Els fets són el seu alta­veu i la manera de mirar el plan­ter ha estat meteòrica. Víctor Gómez n’és l’exem­ple. Titu­lar en els dos par­tits de lliga. Machín no ha dub­tat a donar la titu­la­ri­tat al jove d’Olesa de Mont­ser­rat; una peça més en l’engra­natge històric de l’Espa­nyol, que té, en el fut­bol for­ma­tiu, un dels seus eixos ver­te­bra­dors. En dues pin­ze­lla­des, el nou tècnic ha dotat el seu equip d’ele­ments d’orgull per aixe­car el vol. La cursa serà llarga i fei­xuga i la pròxima estació és a San Mamés, un ter­ri­tori on saben molt bé què és el fut­bol emo­ci­o­nal, el del ter­ri­tori. Però, més enllà de les pres­ta­ci­ons a domi­cili [molt bones per no dir excel·lents], la clau de volta de la tem­po­rada és al RCDE Sta­dium, on l’Espa­nyol no ha gua­nyat cap par­tit. L’ope­ració remun­tada estarà intrínse­ca­ment rela­ci­o­nada amb el ren­di­ment casolà. Ara la il·lusió col·lec­tiva de l’espa­nyo­lisme sem­bla esbi­ai­xada, però les tem­po­ra­des s’aca­ben al maig i, qui ho sap, si amb final feliç. Això és l’Espa­nyol: un equip capaç de tocar l’infern amb una mà i la glòria amb l’altra.