Granada, caminant entre gegants
Com ja és habitual en els últims anys, la part alta de la classificació en la lliga està ocupada pel Barça, el Madrid i l’Atlético de Madrid. Equips que han fet una gran inversió aquest estiu amb jugadors que han costat al voltant dels 100 milions d’euros, com ara De Jong, Griezmann, Hazard o João Félix. Fins aquí, tot normal. El que sorprèn més, quan un repassa la part noble de la taula, és la presència d’un equip que ningú esperava. Un nouvingut aquesta temporada a la primera divisió, un acabat d’ascendir a la categoria d’honor, que s’ha sabut sobreposar als temps de màxima dificultat. Granada sempre ha estat un territori acostumat a resistir. Des de finals de l’edat mitjana, intentant defensar la seva condició de ciutat musulmana davant l’amenaça castellana, fins avui dia lluitant enfront de grans gegants del futbol espanyol. La història recent del Granada CF ens porta a una temporada 2016/17 nefasta de l’equip andalús, amb el pas de diversos entrenadors a la banqueta com Paco Jémez, Lucas Alcaraz o, el més estrany de tots, Tony Adams. Durant aquest període, el Granada va batre un dubtós rècord: va alinear onze jugadors d’onze nacionalitats diferents. Una torre de Babel incontrolable. Va ser un descens cantat. Després d’una primera temporada a segona sense pena ni glòria, Diego Martínez va agafar les regnes del projecte. Un entrenador format en el planter del Sevilla amb les idees molt clares i un estil de joc ben definit. De la mateixa manera que una casa sòlida s’aixeca a partir d’uns fonaments ferms, un equip de futbol s’ha de construir des del darrere. Rui Silva és un gran porter. Àgil i sempre atent a qualsevol acció de perill, el guardià de la porteria granadina l’ha deixat a zero en més de la meitat de partits de la lliga. Per custodiar Rui Silva, Diego Martínez utilitza dos centrals molt fiables com Germán i Domingos Duarte. Els laterals Carlos Neva i Víctor Díaz són els pulmons de l’equip que treballen sense descans durant tot el partit. Al centre del camp, Diego Martínez pot escollir entre diverses opcions. L’experiència de Gonalons, la fiabilitat de Montoro, l’entusiasme d’Eteki, l’arribada de Fede Vico, la qualitat de Yangel o el dinamisme de Ramon Azeez. Entre tots ells s’han de disputar tres posicions. A les bandes, sobresurt el talent d’Antonio Puertas i Álvaro Vadillo o la velocitat sideral de Darwin Machis. L’entrenador va variant segons les necessitats de l’equip i el moment de forma de cadascun d’ells. A la punta d’atac, a falta d’un gran golejador, Diego Martínez va repartint minuts en la posició de 9, i més d’una vegada aposta per jugar amb dos davanters. Carlos Fernández sembla el favorit, però els reconeguts Soldado i Adrián Ramos encara hi tenen molt a dir. Només dues derrotes en deu jornades quan ja s’han enfrontat a equips milionaris com ara el Betis, el Vila-real, el Madrid, el Barça o el Sevilla. Tota una declaració d’intencions de l’equip andalús. Una ciutat que ja no només se sent orgullosa de Sierra Nevada, l’Albaicín o l’Alhambra. Ara l’afició granadina està il·lusionada amb el seu equip. Un equip modest que camina ferm entre gegants.