Si el respectable té estrès ha de freqüentar els tombs solitaris per boscos frondosos, els simposis etílics amb vells amics, les conduccions nocturnes per carreteres secundàries amb Bruce Springsteen explotant el Born to run, la pràctica sexual ensopida per la rutina de tenir la panxa plena, o els escassos hàbits esportius perduts en els plecs d’un sofà de pell, però està prohibit vomitar la porqueria setmanal en un camp de futbol de base. A veure, si ens posem en actitud equidistant et podem arribar a entendre: et vas rebentar el genoll i part del cervell quan eres el referent d’un equip comarcal i ara tampoc pots entrenar-te perquè la necessària pervivència de l’Íbex 35 t’impossibilita dedicar temps qualitatiu a guanyar partits des d’una banqueta de segona línia. D’acord, fins aquí ets víctima d’una crònica opulenta en bitllets i àrida en il·lusions, però això no et dona dret a atropellar l’entrenador, violentar els jugadors, avergonyir el teu fill i fer créixer en els altres pares el germen de la violència contra la teva persona i els contenidors en general. Per això t’exigim des d’aquesta columna que deixis de criticar els nanos dient-los “empanats” a quarts de deu del matí quan tu t’acabes d’abocar el cafè per sobre d’una camisa de marca, que paris d’una vegada de dir “xuta”, “passa”, “obre’t”, “tapa”, “a l’espai”, “per dintre”, “a l’esquena”, “curta”, “llarga”, “aquí no” o “aquí sí”, que abandonis la pràctica d’esbroncar el teu fill perquè ha pres una decisió imprecisa després d’haver-ne adoptat tres de correctes, que t’estalviïs els judicis sobre si l’entrenador ha estat poruc, temerari o aturat, però sobretot et reclamem que quan acabi el partit, després d’haver interpretat una tragèdia grega, no t’acostis amb un somriure de complicitat tot comentant la jugada mentre ens regales una justificació per la teva actitud de piròman desinhibit.

Ras i curt, no tenim cap interès de nodrir una relació cordial amb tu ni de ser còmplices de la pressió que rep el nano per maquillar les teves derrotes pretèrites. I saps què és el millor de tot? Que tot desgranant les lògiques contradiccions emocionals del teu fill obres el ventilador de la merda i cerques culpables a l’entorn escolar per no haver de seure al sempre sediciós banc dels acusats. Perquè, al final, tu no actues així per sustentar la seva felicitat, sinó per fugir per la porta del servei de la mediocritat d’una realitat blanquejada darrere de cada esbufec amb posat de ministre i, sense saber-ho, l’arrossegues a l’infern de la frustració d’on tu mateix no has pogut escapar des d’aquella tarda de febrer on et vas partir el genoll per un camp d’herba sense cuidar. En definitiva, encara hi ets a temps, posa al dia la teva vida sexual, vine als partits amb ganes d’animar, de passar-ho bé, d’ensenyar als nens que l’esforç sovint no porta al triomf, de mostrar-los que la glòria personal no té valor si no està al servei del grup (molt comunista per tu, ja ho sé), i que el futbol és una meravella si els pares deixem de veure-hi el futur dels nostres nanos i gaudim més d’un present que se’ns escapa entre els dits sense avisar. Seràs més feliç. Serà més feliç. És una inversió. No ho dubtis.