Jugar al trot...
Amb quatre genialitats d’un Messi a mig gas, a Espanya marquem múscul: 5 a 1 al Valladolid i avui al camp del Llevant tres puntets més, gràcies, i anem sumant. El meu indicador de referència, però, és Europa. En aquest sentit, s’ha teoritzat molt sobre la dada (fake) de la UEFA, que indicava que el Barça era l’equip amb menys quilòmetres recorreguts en l’última jornada de Champions. Ernesto Valverde ja ens va alertar que la dada era incorrecta i va tancar el debat citant Cruyff: “Jo vaig tenir un entrenador que ens deia que havíem de córrer menys que el rival.” El Txingurri continua vivint a la lluna (de Roma o de Liverpool). O ho fa veure...
Perquè estadístiques (moltes irrellevants) al marge, la sensació és que aquest Barça juga al trot. En la lliga espanyola de Tebas el Fatxa, la diferència òbvia de qualitat i talent ho maquilla. Però vas a Praga i cada vegada que els futbolistes de l’Slavia (l’últim del grup) agafaven la pilota semblava que volessin al costat dels nostres. El problema no és de quilòmetres, sinó d’intensitat, ritme, velocitat, posicionament i coordinació per aplicar bé la pressió que sustenta tot el sistema. Parlant clar i català, en el futbol modern no es pot competir amb dos, tres o quatre jugadors que, sense pilota, no penquin.
Recapitulem: la gran innovació de Guardiola fou ajuntar línies per pressionar al davant. “Cansa l’enemic, tenint-lo ocupat i no deixant-lo respirar”, la màxima escrita per Sun Tzu en la cèlebre obra d’estratègia militar (i conducta humana) L’art de la guerra aplicada al futbol. Una autoritat en la matèria (defensiva) com és Fabio Capello, ho va clavar: “La novetat d’aquest Barça és que pressiona a primera línia quan perd la pilota. Això no ho havia fet mai ningú i és molt complicat, ja que s’ha de ser molt compacte, perquè si un davanter o un mig no van a la pressió, el sistema falla”. Justa!
L’actual Barça de Valverde no és compacte, està descompensat deixa desprotegits uns espais/prats enormes. A la gespa de Praga, un Ter Stegen estressat no es va poder reprimir: “Això no pot passar, n’hem de parlar.” Valverde li va respondre (públicament): “Ho hem de resoldre a dins, no a fora.” Potser és que l’alemany s’ha cansat que, portes endins, no es resolgui res... Avui la nostra pressió és un despropòsit, o no la fem o la fem malament, i, en aquest marc, mantenir el 4-3-3 (en partits grans) és insostenible. Només Messi pot quedar alliberat. Els altres han de pencar tots. Que alguns (per edat) ja no poden? O els canviem o modifiquen el sistema.
La veueta del meu alter ego (optimista incondicional) em xiuxiueja: “Si fent-ho malament ja som (virtualment) a vuitens, si espavilem una mica...” Em puc enganyar i seré més feliç. Però si Dortmund, Inter (que no són dels tops) i, fins i tot, Slavia han estat superiors a nosaltres, quan ens toqui batallar amb un dels potents haurem d’haver espavilat molt i molt.
Pancarta censurada
El grup Nostra Ensenya de la grada d’animació va denunciar que dimarts al Camp Nou els Mossos van requisar una pancarta que resava així: “Prou violència amb porra i uniforme.” Es podia afinar millor i es pot no estar-hi d’acord, però no insulta ningú. Llibertat d’expressió? Igual que la pressió a primera línia de què parlàvem: fa aigües. El més trist és que el club va secundar la censura.
Kevin Durant
Que un rei de l’NBA (tal com sona) com és Kevin Wayne Durant manifesti, sense necessitat de fer-ho i en un programa dels EUA, que vol jugar amb nosaltres és motiu d’orgull i una prova més del que significa la paraula Barça al món. Senyor Kevin, l’esperem...