Opinió

Lluita de legitimitats

Em va resul­tar espe­ci­al­ment sor­pre­nent que deter­mi­nats ter­tu­li­ans o peri­o­dis­tes blan­que­ges­sin la decisió política de la LFP d’alte­rar les dates del clàssic que s’havia de jugar a Bar­ce­lona, el mateix dia que 350.000 per­so­nes –segons la Guàrdia Urbana d’Albert Bat­lle– tor­na­ven a recla­mar la lli­ber­tat dels líders polítics inde­pen­den­tis­tes empre­so­nats. Javier Tebas, que manté una guerra oberta amb el pre­si­dent de la fede­ració espa­nyola, és espe­ci­al­ment sos­pitós de pren­dre deci­si­ons per qüesti­ons polítiques amb l’estómac calent. No tinc cap mena de dubte que, abans que res, va pen­sar de quina manera podia estal­viar-se pro­ble­mes a l’hora d’inter­na­ci­o­na­lit­zar la imatge de la Lliga –en franca car­rera per igua­lar els números inter­na­ci­o­nals de la Pre­mier Lea­gue–, però no m’equi­vo­ca­ria pas gaire si faig el des­cre­gut i sos­pito de les també inten­ci­ons polítiques que va tenir a l’hora de pro­po­sar aquesta modi­fi­cació del calen­dari de com­pe­tició.

Les seves rela­ci­ons històriques amb l’extrema dreta dela­ten l’home al qual, com a ges­tor, segu­ra­ment pocs li poden cri­ti­car la manera com ha con­tribuït a desen­vo­lu­par la indústria del fut­bol a Espa­nya. Però què voleu que us digui: per a un sim­pa­tit­zant de l’extrema dreta, com és ell, con­tri­buir a bas­quit­zar el con­flicte que viu el Prin­ci­pat és un cara­mel més que sucu­lent. De fet, que els dos clubs es negues­sin, de bones a pri­mera, a inter­can­viar-se l’ordre dels par­tits ja diu mol­tes coses. Però ja hem vist que els clubs no manen tant com es pen­sen, o en tot cas, després de fer el plo­ricó aca­ben sent còmpli­ces de la bata­lla enco­berta entre Javier Tebas i Luis Rubi­a­les, que, tot i ser tots dos extre­ma­da­ment ambi­ci­o­sos, no com­par­tei­xen gens els ide­als polítics, com deta­llava una magnífica peça de Toni Padi­lla al diari Ara.

Per la seva banda, mal­grat els lògics argu­ments espor­tius del Madrid per no voler jugar el segon clàssic de la tem­po­rada al Camp Nou, la polèmica ha tor­nat a visu­a­lit­zar la lluita de legi­ti­mi­tats que hi ha a can Barça cada vegada que el club ha de pren­dre deci­si­ons trans­cen­den­tals: la dels socis, vale­dors dels valors històrics de l’enti­tat (cata­la­nisme, democràcia, mul­ti­es­ports i uni­ver­sa­li­tat), i la dels direc­tius i juga­dors que han de par­ti­ci­par i adap­tar-se (agradi o no) a les dinàmiques de la indústria si volen man­te­nir el club entre els millors del món.

Cer­ta­ment, el club s’ha posi­ci­o­nat clara­ment a favor de la lli­ber­tat dels pre­sos polítics. Però els socis sem­pre dema­na­ran més. No cal obli­dar que men­tre la marca arriba a tots els con­fins del món, dels 142.323 socis que té el club (2018), el 92,5% són de Cata­lu­nya, uns 11.000 fins i tot resi­dents al barri de les Corts. Els interes­sos de l’orga­nit­zació, que s’estruc­tura geren­ci­al­ment com una mul­ti­na­ci­o­nal de l’entre­te­ni­ment, i els dels socis que encara es cre­uen pro­pi­e­ta­ris d’una enti­tat que podria pren­dre deci­si­ons de manera assem­bleària, pos­si­ble­ment cada dia se sepa­ra­ran més si els tres col·lec­tius (juga­dors, direc­tiva i socis) no tenen sen­si­bi­li­tat per enten­dre’s i bus­car com­pli­ci­tats estruc­tu­rals més enllà de cele­brar els gols i els títols. Amb la dinàmica que porta el país, la Cata­lu­nya del segle XXI que ha enquis­tat el con­flicte, hi haurà molts altres moments en què aquest debat entre legi­ti­mi­tats es posarà sobre la taula. Caldrà que tot­hom ho tin­gui pre­sent i, d’aquesta manera, ens estal­vi­a­rem més d’un des­en­can­ta­ment.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.