Com el 2014, Cervera té dos campions del món. Costa poc acostumar-se al que és bo, i els dos triplets catalans (2013 i 2014) són insuperables, però aquest doblet català és un dels fets esportius de l’any.

De bicampions com Àlex Márquez (Moto 3 i Moto 2) tampoc n’hi ha tants. La dificultat intrínseca de guanyar el títol –ho ha estat en el cinquè intent– es multiplica quan ets el germà d’un monstre competitiu com Marc Márquez. Facis el que facis, tot sembla poc. Sempre a l’ombra, sense l’exuberància del Marc a la pista i al somriure, però reflexiu i serè, l’Àlex conviu amb la pressió del cognom i ha hagut de superar uns anys de caigudes i errors que no entenia i que derivaven en una pèrdua de confiança.

Com el Marc, a Àlex Márquez no li ha faltat mai ni pilotatge, ni equip humà, ni competitivitat mecànica. Fins i tot ha tingut sempre el suport de l’entorn familiar, discret però patent, per aixecar-se i continuar. No cal ser cap fi analista per entendre que altres pilots haurien estat descavalcats després d’unes temporades decebedores. Són les regles del joc, com el mateix Àlex Márquez va admetre ahir després de ser coronat. Però amb ell hi ha hagut paciència, i l’èxit en forma de títol és l’agraïment a la confiança.

Àlex Márquez s’esperarà un any per trobar-se a Moto GP amb el seu germà perquè per al 2020 no hi havia motos competitives. Decisió poc ortodoxa i que implica la pressió afegida de ser assenyalat com el favorit a Moto 2. La reivindicació continua.