Han demostrat que van sobrades de confiança i de qualitat. I tot just acaba de començar la temporada, falta encara posar alguns engranatges a to i no ha arribat el fitxatge estel·lar: Sonja Petrovic. Les expectatives, doncs, són més que elevades. L’arrencada de l’Spar Citylift en la Lliga Femenina de Bàsquet i en l’Eurolliga la podem qualificar d’excel·lent, amb dues darreres victòries de prestigi i amb un joc que fa xalar. Dijous, contra el totpoderós Sopron, amb una de les millors plantilles del continent, que en les dues darreres edicions ha aconseguit bitllet per a la final four. Diumenge, a casa del Perfumerías Avenida, una bèstia negra que ara s’assembla més a un gatet moixaina i que en els darrers quatre enfrontaments no ha trobat la fórmula per guanyar les gironines. Paraules majors en tots dos casos.

Sabíem que enguany el club s’havia pres seriosament el repte de disputar l’Eurolliga i, sens dubte, aquesta és la millor plantilla que ha tingut mai l’Uni en la seva curta però intensa història. Però només els més optimistes havien pensat que aquest inici seria tan dolç. Primer, perquè el fitxatge més important encara no ha ni trepitjat Girona. Segon, per la malastrugança en els primers partits, amb la lesió de llarga durada de Núria Martínez. Dos efectes importants en una plantilla de qualitat però molt ajustada en nombre d’efectius. Això provoca molts minuts a les cames de força jugadores: Laia Palau, Mima Coulybaly, Adaora Elonou i Magaly Mendy solen rondar o sobrepassar els trenta minuts de joc. I dos cops per setmana. El que passa és que després mires els rivals, i el Sopron, per exemple, dijous passat només va posar en pista vuit jugadores, i quatre d’elles van jugar trenta minuts o més. O el Perfumerías Avenida, en el derbi contra l’Uni, va utilitzar nou jugadores i tres d’elles també van disputar tres quarts de partit. Per tant, les gironines no pateixen res diferent que la majoria d’equips. És la malaltia col·lectiva que afecta els clubs de bàsquet femení, obligats per les limitacions econòmiques a fer rosters més ajustats del necessari. El premi gran se l’emportarà aquell que sàpiga aguantar aquest ritme fins al final de la temporada, en el moment en què els títols estan en joc.

Capítol a part per a Brittney Sykes, la nord-americana de l’Uni. Una jugadora desconeguda en el bàsquet estatal però que va arribar a Girona amb molt bones referències, sent un nom destacat a la WNBA i la líder de les Atlanta Dream. Però els seus primers compassos han estat irregulars, amb partits en què ha brillat i amb d’altres en què ha passat desapercebuda, un luxe que una jugadora de la seva categoria no es pot permetre. Però Sykes té un punt a favor: no és la típica americana que vol que tot l’equip giri al seu voltant. I li sobren les ganes i la intensitat. Certament, ara se la veu força desorientada a la pista. Però quan trobi el seu lloc i agafi la melodia tàctica del tècnic Èric Surís, Sykes ens donarà grans tardes de bàsquet. És qüestió de paciència i confiança. I un equip com l’Uni s’ha més que guanyat tant una cosa com l’altra.