Dime­cres pas­sat el Barça va fer l’acte de pre­sen­tació del seu plan­ter. 87 noies i 275 nois lluint la samar­reta blau­grana i somi­ant en gran. Com ha de ser. Mera­vellós moment. A més, aquest any l’esde­ve­ni­ment ha tin­gut una màgia espe­cial: la Masia fa 40 anys. La foto­gra­fia de totes les pro­me­ses, amb la nova residència de fons, té una força espec­ta­cu­lar. Com va dir Josep Maria Bar­to­meu en el seu dis­curs, tot ple­gat “repre­senta la fide­li­tat a la nos­tra història, la con­fiança en el pre­sent i l’espe­rança en el futur”. Tant de bo.

La revo­lució que el pro­jecte de la Masia ha expe­ri­men­tat aquest estiu després que el peri­o­disme des­cobrís les seves greus ver­go­nyes –les diferències entre les parau­les i els fets eren abis­mals– neces­sita pers­pec­tiva per a una anàlisi acu­rada. El direc­tiu Xavier Vila­jo­ana ha lide­rat un desit­jat retorn als orígens cap­gi­rant mol­tes dinàmiques que, per inèrcia, havien per­dut la seva tra­di­ci­o­nal qua­li­tat. L’exe­cu­tiu Xavi Martín és ara el res­pon­sa­ble d’un dels pro­jec­tes més impor­tants del club. L’àrea espor­tiva, ter­ri­ble­ment afec­tada per la nefasta presa de deci­si­ons dels últims temps, també ha can­viat d’ideòleg. Ara hi mana Paco Sei­rul·lo, des de l’àrea de meto­do­lo­gia. A veure com va el curs. Temps hi haurà per refle­xi­o­nar. Men­tres­tant, com més anònim tot ple­gat, millor.

Passa això la set­mana que, una vegada més, el Camp Nou ha exhi­bit l’autèntic sen­tit de l’existència de la Masia. En el Barça-Sla­via de dimarts, Ernesto Val­verde va ali­near Messi, Gri­ez­mann i Dembélé com a davan­ters titu­lars. L’argentí, inqua­li­fi­ca­ble; l’exju­ga­dor de l’Atlético, boníssim, i Ous­mane, un extra­or­di­nari talent. La rea­li­tat –ja obser­vada i ana­lit­zada en altres arti­cles d’aquesta tri­buna–, però, va mos­trar la falta d’entesa entre ells i, com a con­seqüència, la pèrdua de con­tundència a l’àrea rival que tant pena­litza l’equip. Ser­veixi aquesta dada com a exem­ple: Messi i Gri­ez­mann només van fer, entre ells, qua­tre juga­des en tot el par­tit. De cop, amb 25 minuts al davant, Fati va entrar al ter­reny de joc i la con­nexió amb Messi va pro­duir cinc juga­des i dues oca­si­ons de gol força clares. És casu­a­li­tat? Per des­comp­tat que no.

Quan Messi agafa la pilota, Gri­ez­mann corre en dia­go­nal (que és el que ha fet tota la vida en una situ­ació simi­lar) just quan el 10 espera que es quedi quiet per gene­rar-li espais per on ata­car. O quan neces­sita que s’obri a la banda per tocar, córrer i tor­nar a rebre, el francès tanca la seva posició espe­rant una paret i eli­mina l’opció d’atac. Només són exem­ples. Fati, en canvi, té meca­nit­zats els movi­ments que exi­geix el mètode perquè fa molts anys que el prac­tica. Com Messi. Fut­bo­lis­tes –alguns– amb pit­jors con­di­ci­ons indi­vi­du­als que les grans estre­lles mun­di­als fit­xa­des a cop de talo­nari aca­ben sumant molt més per a un millor ren­di­ment col·lec­tiu. I d’això es tracta.

Ho ha expli­cat Messi en mol­tes entre­vis­tes. I Xavi i Ini­esta, que no són dues opi­ni­ons quals­se­vol. I Puyol. I Guar­di­ola, és clar. La història del Bar­ce­lona és trans­pa­rent en aquest sen­tit. Pel fut­bol que es des­plega i per l’ ànima que s’entrega. I per l’orgull que pro­du­eix tot ple­gat. I pels títols, és clar. Que els 40 anys de la Masia li retor­nin el pro­ta­go­nisme que mai hau­ria d’haver per­dut.